Som també còmplices – Pere Escolà

0

urna2.jpg Fa pocs dies un amic em deia que en el fons tot és una merda, però segurament estem a la merda i no sabem si hem arribat al fons. Sacsejats per les notícies que apareixen contínuament en els mitjans de comunicació. Farts dels polítics i banquers que s’han convertit en les icones de la perversió. I la fortor s’està fent insuportable. Sembla que tot s’hi val. Han proliferat de tal manera els casos d’enriquiments iŀlegals, de nepotisme, d’abús d’autoritat i xantatges per doblegar voluntats -fonamentats en mitges veritats o en dossiers obtinguts de manera dubtosa- que sols deixen veure la cara d’una societat malalta i corrupte. La gran majoria de ciutadans estan fastiguejats. Se senten marginats i farts de no tenir altre protagonisme polític que anar a votar. Per després veure que les promeses que els han fet són sistemàticament incomplertes. I volen mesures que restaurin la confiança. S’ha acabat el temps de la gesticulació, i tacticisme. Menys escarafalls i més responsabilitat. La regeneració és urgent. I les mesures que s’han de plantejar per fer-la possible han de ser creïbles. Perquè la gran majoria de la gent no vol aquesta situació. I ja comença a sortir al carrer. S’ha adonat de la seva força. Primer va ser el no a la guerra d’Irak, després dir mentiders al govern després de l’atemptat d’Atocha, l’onze de setembre, la llei de la “dació en pagament” -entrada en calçador malgrat els 1,4 milions de signatures- però que han fet emmudir tots els diputats. I ara s’exigeix seguir. Vol saber com es financen els partits i a qui paguen. Exigeix una democràcia real. Llistes obertes en circumscripcions petites i candidats propers. Però això comporta acabar amb les actituds poc ètiques. També les nostres. Tots hem de canviar, perquè encara que alguns casos són molt cridaners, no deixen de ser corrupteles la prestació de favors, els desinteressats ajuts a amics en perjudici de tercers, o l’engany als altres en benefici propi. Són la mateixa manca d’ètica, la mateixa laxitud moral i la mateixa perversió social. Així la millora comença en el nostre interior. Els problemes no són culpa dels altres, però la solució la tenim cadascú. La manca de transparència, d’exigència, l’engany i la mentida, ens porten indefectiblement a la corrupció. I la disculpem en lloc de comprometre’ns a eradicar-la. No cal ser un corrupte o un corruptor perquè existeixi. Acceptant regals i lloances injustificades ja li obrim camí. I qui no ha acceptat un favor, fet per tenir una responsabilitat o un coneixement? Qui no ha mirat d’optimitzar totes les deduccions legals possibles a la declaració de la renda, o deixar d’incloure allò que sap que no li poden trobar i així estalviar-se alguns diners? Qui no ha dit mai “en blanc o en negre”? Qui no ha mirat d’obtenir una avantatge aprofitant una badada dels altres, ja sigui en l’esport, en un examen o en una feina? I d’això només en diem “fer el viu”. Potser aquest panorama actual de d’imputacions i d’indicis delictius fan difícil el sentiment de rectitud en l’exercici dels nostres deures. Tampoc hi contribueix gens veure que els nostres líders tenen comportaments censurables. I la deixadesa en el lideratge, porta a que s’estengui la imatge de que tot està podrit i és tonto el que no se n’aprofita. És per això que s’ha d’acabar amb la permissivitat amb les desviacions dels qui exerceixen de referents socials. S’ha d’actuar amb duresa per eradicar el sentiment d’impunitat que impera avui. Cal un funcionament judicial ràpid, eficient i sense concessions per avançar pel camí que porta a la regeneració democràtica. Perquè si no la fem, tornarem a reviure el que ja deia en Plató: “Després de la democràcia sempre arriba de nou la dictadura”. I per refer les estructures, ara corcades, del poder del poble, no pot parar la pressió social. Pere Escolà