Som sis milions, d’aturats – Eduard Creus

0

Primer van ser els professionals del sector sanitari els que davant la manca d’oportunitats per desenvolupar la seva feina, van decidir marxar i acceptar les ofertes provinents d’altres països europeus. Poc després s’hi han anat sumant enginyers, científics, biòlegs… Per ells, i malgrat la seva formació i qualificació, les portes del mercat laboral també romanen tancades. La marea de migracions forçades s’ha estès ja al sector dels serveis: paletes que marxaran a treballar al Canadà, i camioners cap a Alemanya. Tot i haver d’allunyar-se de la seva família, es consideren afortunats per haver aconseguit trobar una feina. De quedar-se aquí haurien seguit condemnats a l’atur, a les dificultats per subsistir i a esperar que arribi una recuperació, que cada vegada és més llunyana. Els membres del govern central, en comptes de reconèixer la seva incapacitat i la seva incompetència per frenar l’avançament de l’espiral de l’atur, continuen immersos en la seva política de retallades, pujades d’impostos, reducció de prestacions… Les iniciatives que fins ara en posat en marxa per incentivar la contractació, han donat com a únic resultat la degradació del mercat laboral. L’evolució del nivell de salaris està en un clar descens, des dels darrers 5 anys. A dia d’avui, poder ésser “mileurista” és un doble privilegi: tenir treball i cobrar un salari per sobre del mínim interprofessional. Perdre el lloc de treball i tenir una edat propera als cinquanta anys és, equivalent a una sentència d’engrandir les llistes de l’atur, sense possibilitats de sortir-ne. Actualment, aquestes persones ja són considerares com a massa grans a l’hora de tornar a ser contractades. No podent emparar-se en la manca d’experiència professional, les empreses addueixen que la vida laboral que els queda és massa curta, comparada amb el cost que suposarà tenir-los dins de la seva nòmina. Una excusa molt vana, tenint en compte que encara els queden 15 anys productius. Com també són frívoles les raons que presenten les societats estrangeres amb implantacions en aquest país, quan comuniquen la seva de decisió de tancar portes, i deixar a tots els seus treballadors al carrer. I davant d’aquestes accions, el govern tampoc hi fa res. Ocupats en mantenir-se a la corda fluixa i convèncer als socis comunitaris de què aquí no és necessari el rescat, adopten un actitud passiva davant de l’enviament dels seus ciutadans cap a la misèria. Això sí, promouen que cal continuar fent sacrificis per poder remuntar la economia i posar fi al creixement de l’atur. Mentre estudien com reduir els subsidis i escapçar encara més les pensions, no tenen cap mena de perjudici en mirar cap un altre cantó i fer-se el sord, quan es pregona als quatre vents que la pensió que percebrà un antic banquer, que decideix retirar-se a causa dels seus antecedents penals serà de vuitanta-vuit milions d’euros. Imperdonable quan hi ha casos en què amb sis-cents euros mensuals han de menjar pares, fills i néts. Aquesta setmana s’ha fet públic que ja hi ha 1.000 persones que s’han presentat voluntàries per participar en el projecte de viatjar al planeta Mart, sense bitllet de tornada. De moment, encara no n’hi ha cap d’aquí, però el termini d’inscripció s’acaba d’obrir. Si la situació actual de l’atur continua sense resoldre’s, pot ser alguns s’aventuraran a provar-hi sort. Qui sap si en el planeta vermell els espera la solució als seus problemes, i tal com li succeeix al protagonista de la novel·la de l’escriptor igualadí, Pep Elies, “ja no sentiran olor de gas”. Eduard Creus