Síndrome d’Estocolm – Pere Escolà

54

El 23 d’agost del 1973, Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit d’Estocolm, a Suècia. En veure’s acorralat per la policia va agafar quatre empleats, els va posar una corda al coll i va demanar que li lliuressin un perillós criminal que era a la presó. I si les autoritats no ho feien mataria els hostatges. Però aquests es van posar al costat del delinqüent. I el protegiren de la policia sueca. I el psiquiatre Nils Bejerot, assessor en aquell incident, va definir la reacció dels hostatges com la Síndrome d’Estocolm. Així avui es coneix la modificació dels comportaments dels assetjats i retinguts contra la seva voluntat envers els seus agressors. Avui el concepte s’aplica en els àmbits militars i domèstic. Els comandaments militars que insulten i castiguen la seva tropa per aconseguir unir-los i fer-los forts pel combat. I moltes dones defensen la parella maltractadora. També s’utilitza en sociologia. Molts governs utilitzen la força contra els seus conciutadans. I aquests es tornen mesells. Els voten i els tornen a votar, encara que els robin i els maltractin. Acceptar el que els imposen. Ho consideren “normal”. Com passa en la síndrome.
Però a vegades es revolten i s’aixequen. I es fan valents i imprevisibles. Perquè apel·lar a la por i a l’amenaça continuada, per aconseguir doblegar a les persones no sol acabar bé. I quan l’efecte desapareix, torna l’alegria de descobrir nous camins. De pensar en el propi futur. De lluitar pels impossibles. Per això s’han vist aquests dies tants milers de persones omplint els carrers. Amb la família i els petits al coll. Portant samarretes amb eslògans i banderes. Cap temença. Ni que hi hagi cap atemptat. Compartint vivències, paraules i abraçades amb els que els envolten. Persones alliberades. No estan sotmeses a cap altre poder que el de la seva confiança. Saben que potser no assoliran el que busquen. Però són consistents i perseverants. I tornen i tornen. Amb un somriure als llavis. No pateixen cap adoctrinament. Ni són el resultat de cap manipulació. La síndrome d’Estocolm pot acostar la gent als seus agressors, però l’efecte no és permanent.
En un plat de la balança hi ha el risc de canviar i seguir en un món de coses conegudes, però que ja no il·lusionen. I en l’altre l’esperança de treballar en un món ple d’incerteses on tot està per fer i on les dificultats per cada pas són enormes. Però aquesta balança sempre caurà de la mateixa banda. Encara que hi hagi el discurs de la por i que hi hagi gent interessada en controlar-ho tot. No es pot tenir sempre tancada la porta. A la llarga s’ha de deixar que el poble sigui l’amo del seu destí. I més quan es parla de llibertat. De poder decidir on o què ser. De volar enlaire. Mentre que la síndrome d’Estocolm faria esperar la carícia de l’amo al seu gos lleial.
Tothom ha tingut por davant les noves etapes de la vida. Anar i deixar a l’escola. El treball, cada nova feina. La vida en parella. Els trencaments. Els fills. Els avis. La vida mateixa. Conflictes que no sempre s’han de resoldre amb violència i desamor. Naixem i hem de deixar el confort d’aquell ventre on no cal preocupar-se ni de menjar i on tot està resolt. I ningú ens ho va preguntar. Simplement ens expulsaren i vam haver d’obrir els ulls. Per la mare un patiment que no deixarà mai més i una estima eterna.
Quan els projectes s’esgoten cal buscar nous camins. Mentre hi ha projecte en comú, la convivència és senzilla. Però és millor cercar altres vies, quan només hi ha la incomprensió, el descrèdit i l’extracció econòmica. Quan ja ni funciona la “conllevancia” – que predicava Ortega i Gasset a les Corts del 1931 – és que s’han trencat moltes coses. I això no s’omple amb més insults i penjaments.
Tothom té pors. Tothom prefereix el confort del que coneix. Però la llibertat es troba en els nous camins que s’obren. Tothom pateix síndromes i complexes. Superar-los és la resposta intel·ligent dels adults.
Pere Escolà