Síndrome d’Estocolm?

0

CiU va perdre escons la nit del passat dia 25, quan esperava augmentar-los. Això ha provocat desencís en molts catalans. Però els fets objectius no són negatius. Aquest desànim té ben poc a veure amb el suposat “seny” que diuen ens caracteritza. Però pot estar relacionat amb el segrest moral que aquest segment de població pateix per la seva necessitat malaltissa d’assolir l’acceptació de l’Espanya política i mediàtica. Una esperança que mai es veurà acomplerta, però que busca permanentment. Ja des del moment de saber-se els primers resultats de les enquestes a peu d’urna, els “segrestats” es tiraven cendra al cap (expressió egípcia) i patien, pensant només en el que dirien allà, les riotes que farien i l’escarni que els cauria al damunt per haver tingut la gosadia de voler ser un poble amb tots els drets. De res valia fer un recompte de vots independentistes i/o de l’èxit en la suma de diputats en favor del referèndum d’autodeterminació. Només hi sabien veure que “havíem donat prou arguments” als altres per tirar per terra les seves il·lusions. Ho veien així perquè la persona que encapçalava el “moviment”, havia perdut suport popular. I això per a ells era ja motiu suficient per sentir-se inferiors i desenvolupar la síndrome. “Els segrestadors tenen raó. Com a poble no ens mereixem res més que el que tenim” I podeu fer frases semblant amb tots els arguments que de ben segur molts amics i coneguts us han transmès. La realitat però és una altra. Si ens eixuguem les llàgrimes, calmem les emocions i sobretot, deixem de donar pes a les mentides plenes de cinisme que ens arriben “d’allà” i “d’aquí”, veurem que la situació continua sent més complicada per a ells i, en canvi, està molt més afermada la nostra. Potser la “conversió” de CiU de partit nacionalista a independentista els ha costat 12 escons. Ningú sap però què hauria passat si haguessin fet servir més -i des fa més temps- aquest mot, i no haguessin fet dos anys de retallades, ni defensat tant l’autonomisme. Però ara al Parlament de Catalunya hi han 50 escons compromesos per l’estat propi. S’ha acabat preguntar-se què realment vol aquesta coalició. Amb l’èxit esclatant d’ERC tenim que la primera i la segona força del país són ara clarament partidàries de l’estat propi i sumen 71 escons. Tres més que la majoria absoluta. Ho hauríem signat al 2010. Mentre a l’altre camp, els del PPC surten en pantalla fent brindis amb cava! Ens volen fer veure que han guanyat. Celebren que ara tenen 19 escons en lloc de 18. I obliden que han passat del tercer al quart lloc, quan volien ser la segona força. I han fet servir tota l’artilleria de què disposaven. Fent guerra bruta, campanyes de por i mentides. Amb el president del govern, vicepresidentes i ministres. La collita és ben minsa i no aguanta la més benigna interpretació. Es poden fer tantes sumes i restes com es vulguin i donar-hi les interpretacions que tothom cregui adients. Com per exemple fa la premsa anglosaxona en favor de l’independentisme. Però això sempre ens donarà els resultats que el nostre estat d’ànim vulgui veure-hi. Preocupa que els “sobiranistes segrestats” es sentin derrotats i afeblits, quan els resultats obtinguts -tot i que segurament estan lluny dels desitjats- són bons en termes absoluts. Potser encara estan massa pendents de la cridòria dels que amaguen sempre les seves mancances, fan el fatxenda i criden que han guanyat. I només tenen la força de les nostres flaqueses. Tots sabem que la lluita per la nostra sobirania nacional serà llarga i feixuga. Però ara partim d’una posició molt més clara, tant per la definició de les forces que tenen majoria al Parlament, com per l’alta participació. Ningú pot dir que representa a la majoria silenciosa que es queda a casa. No ens deixem afeblir pels que volen ensorrar-nos ni per les interpretacions interessades. Siguem conscients i conseqüents amb el que tenim a les mans i seguim la lluita amb el cap clar i el cor calent. Nosaltres només hi tenim a guanyar. Jaume Descarrega