Síndrome d’esclaus – Josep M. Carreras

2

Quan es planteja el tema de la independència de Catalunya, hi ha polítics que es dediquen només a “marejar la perdiu” i canvien de discurs segons el tarannà que suposen en els possibles oients o lectors. Són els casos de Pere Navarro o Duran Lleida, que no sabem ben bé què pretenen. Els seus discursos naveguen entre dues aigües i sembren confusió. D’una banda, diuen que defensen el dret a decidir però no concreten en quines condicions, perquè és evident que la consulta no es farà si qui ha d’autoritzar-ho és el govern de Madrid. La conseqüència més immediata d’una actitud tan ambigua –més aviat contradictòria- és trencar la voluntat expressada explícitament per tants catalans des de la manifestació del passat 11-S. Al meu entendre, són més perillosos que aquells que obertament s’oposen a la consulta, com el PP de Sánchez-Camacho o Alejo Vidal-Quadras. Aquests almenys donen la cara i sabem què pretenen. El poble de Catalunya ha iniciat el camí de la independència. Tenim innombrables raons que justifiquen aquesta decisió com a únic mitjà per sortir del forat en què ens han entaforat durant tants anys; no són ja només motius històrics, sinó econòmics, socials, polítics, de dignitat personal i com a poble. Quines raons tenen ells per defensar la permanència sota el domini espanyol? Voldria que donessin una raó vàlida, tan sols una, per la qual es demostri que Catalunya hi sortiria guanyant si seguís com fins ara. No hi ha res més perillós que els que s’han apuntat al dret a decidir i es presenten com a guies hi posin entrebancs i no diguin clarament on volen arribar i amb quins mitjans. Possiblement pateixen la “síndrome de l’esclau”. A l’antiga Roma era relativament freqüent que els lliberts volguessin continuar depenent del senyor. Tants anys de domini els havien fet assumir una dependència interna, acceptaven la seva posició d’inferioritat, amb el convenciment que sense l’amo no podrien ser ningú ni assumir el futur, incapaços de prendre iniciatives. Necessitaven sentir-se permanentment tutelats, és a dir, sotmesos. Pot ser aquest el motiu o poden ser motivacions més personals, mesquines i partidistes. Però fins i tot fent un acte de fe per creure en la bona voluntat dels qui les defensen, allò que en realitat es posa de manifest és que no estan preparats per assumir les responsabilitats que comporta una vida en llibertat. Per això prefereixen que sigui un altre qui prengui les decisions i, en definitiva puguin atribuir-li els errors. Sabem quin és el camí cap a la independència, però ni el PSC ha marcat un full de ruta cap al federalisme que tant pregona (com? per a quan? amb quins suports?) ni el senyor Duran Lleida ha aclarit mai la seva posició personal; sembla que s’hi hagi vist abocat contra la seva voluntat. Mentrestant, uns i altres juguen un joc molt perillós, contradictori i confusionari. No serà que en el fons tenen por de perdre influència i posen els seus interessos personals per davant de la voluntat del país? Quins perills hi veuen en preguntar al poble com vol regir-se en el futur? No és aquesta l’essència de la democràcia? On és, doncs, el problema? Però tot té un límit i sempre arriba un final. I el poble de Catalunya no sembla disposat a esperar gaire més temps a tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada, però, haurà de “segar cadenes”; les dels amos-dominadors i les dels esclaus que volen continuar essent-ho mentre puguin seguir com a caps de la canilla. Josep M. Carreras