Sí, que és possible – Eduard Creus

S

La llista de motius pels quals una o diverses persones decideixen posar fi a la seva vida, s’ha vist tristament incrementada amb una nova causa: el desnonament. No obstant això, la reacció de les entitats bancàries continua sent freda i immune. Algunes d’elles han volgut aparentar una minsa obertura a l’hora de negociar amb les deutors, però només són això: aparences. Els representants de la banca continuen ancorats en què la legislació vigent no és la responsable dels desnonaments. Corpresa per l’enuig i la manca de sensibilitat dels bancs i caixes en front dels ciutadans que no poden fer front al pagament del rebut del préstec hipotecari, la portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) no va dubtar de qualificar de cínic i criminal a un portaveu de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB) durant la seva compareixença d’ambdós davant de la Comissió d’Economia del Congrés. Fins llavors i malgrat haver aconseguit aturar algun desnonament, totes les manifestacions dutes a terme per l’esmentada Plataforma no havien obtingut la reeixida desitjada. A partir del moment en què la senyora Colau va preferir de donar a conèixer quina era la postura del grup que representa, abans que llençar-li la sabata al representant de l’AEB, alguna cosa va començar a canviar. La legislació hipotecària regent a Espanya i de retruc al nostre país, és totalment obsoleta. Tot i així, el govern del PP s’obstina en voler fer creure que són els socis europeus i no ells els que no veurien amb bons ulls una reforma d’aquesta llei. Malgrat el full de ruta que pugui haver marcat Frau Merkel, res és més important que preservar el dret de viure de les persones. Els que desesperats opten per posar el punt i final a la seva existència, no és pel fet de no poder pagar el rebut de la hipoteca, és perquè a part de perdre la seva llar es queden literalment al carrer, sense que qui els despatxa els ofereixi la possibilitat d’accedir a un lloguer social. Els bancs es parapeten en què no són ells qui inciten la gent a suïcidar-se, però sí que és el seu comportament el que els instiga. En la piràmide de responsabilitats per haver arribat a aquesta situació, el govern i les entitats de crèdit són els qui més en tenen la culpa. Els primers per haver permès que la bombolla immobiliària s’anés inflant; els segons per haver acceptat taxar els habitatges a uns preus que no valien. Els consumidors n’ocupen la base, més avall ja no hi ha res. Si quelcom se’ls pot retreure és haver volgut tenir un pis en propietat i en alguns casos, no haver pensat en la possibilitat de perdre el lloc de treball i els ingressos. Tard o d’hora, els habitatges que han estat embargats podran ser revenuts. Als qui han perdut la vida, ningú els la tornarà. La postura adoptada i mantinguda pel govern de Rajoy tampoc és lloable. Malgrat els esdeveniments van manifestar la seva intenció de vot negatiu a la iniciativa legislativa popular, que va presentar la PAH, tot i comptar amb suport de 1500 signatures. Sortosament, la pressió social va assolir que a darrera hora i in extremis, decidissin de votar-hi a favor. Va ser un triomf de la ciutadania. Una victòria que el president del Congrés dels Diputats. Sr. Jesús Posada va voler apaivagar amb un “¡ procedan a la expulsión, coño!”, pronunciat amb enuig i menyspreu cap els que ho celebraven. Una vegada més, el que va ser l’eslògan de la primera campanya d’Obama s’ha complert. Eduard Creus