Si jo no fos català – Josep M. Ribaudí

52

Si jo no fos català… què seria? Segurament espanyol. No seria mexicà o argentí perquè els meus pares al 39 no van tenir de tocar el dos cames ajudeu-me i exiliar-se després de perdre la guerra civil, i per tant vaig néixer aquí.
Sóc català, m’hi sento i vull que el meu país sigui independent i es pugui governar, que vol dir prendre les decisions importants, no que el governin des d’un distant altiplà (en castellà meseta). Com que sóc català, catalanista i sobiranista, quan arribi el moment votaré un partit que defensi el que jo desitjo, el que penso que serà millor pel meu país, petit, però meu. No votaré ni PP, ni PSC-PSOE, ni Podemos ni altres més que hi ha a això que en diuen arc parlamentari, perquè no defensen el que per a mi, ara, és prioritari.
Però si fos espanyol, tampoc votaria PP ni PSOE i en canvi possiblement sí Podemos. No votaria PP ni PSOE perquè aquests dos partits ja han governat massa i sota el seu mandat Espanya ha anat com el cul. En pocs anys la demanda interna ha caigut un 20%, el PIB ha baixat un 10%, els salaris s’han reduït de manera ignominiosa i l’atur està a uns nivells esfereïdors, amb xifres de dos dígits. Aleshores, com a espanyol que seria, sentiria que aquests dos “gran partits” -especialment grans en desvergonyiment- m’han fallat, m’han enganyat i m’han robat. Han estat uns tril·lers -paraula que no sé si existeix en català, però que tothom coneix- i ens han obligat a mirar com jugaven amb els nostres diners, el cubilet i la boleta, i com que a més són d’una incapacitat bíblica, fins i tot amb això se’ls veiés com feien trampa.
Si fos espanyol possiblement votaria Podemos amb l’ai al cor i el cul estret, perquè és perillós donar el teu vot a persones que encara no han demostrat res ni des de l’oposició ni des d’enlloc. Persones que han teoritzat perquè, això sí, de callar no han callat, tot i que aquest ha sigut un dels seus problemes perquè al llarg dels mesos han dit coses força dispars i sovint contradictòries. Jo amb, el que he escoltat fins ara, a Podemos el definiria com a un partit marxista, fracció grouxomarxista -de Groucho Marx, el cap d’aquella família de còmics nord americans-. “Aquest són els meus principis, però si no li agraden en tinc més”. Tot i així segurament els votaria perquè la necessitat de canvi m’oprimiria de tal manera, que em faria falta una glopada d’aire nou davant tant de viciat. En conclusió, fer allò que només s’ha de fer quan ja no queda altra sortida: refiar-se de la sort.
Segurament que no sóc l’únic de pensar així; la desesperació porta a optar pel desconegut perquè el que ja ho és massa de conegut fa pudor, com si visquéssim a Elsinore en temps de Hamlet. Penso que és per això que la manifestació de Podemos del passat diumenge a Madrit ha tingut tants seguidors, que semblava que la Puerta del Sol s’esbotzava. Si jo fos espanyol també hi hauria anat però amb un cul així -ara us heu d’imaginar el gest de la meva mà cloent l’índex contra el polze formant cargol-, i hi aniria amb un cul com el que he dit perquè no em faria cap gràcia estar al costat de l’Asun Lasasoa, líder de Podemos a no sé on, que ha tingut la pocavergonya de dir: quienes no han ido a la mani están a favor de los desahucios, no quieren educació pública y les gusta que la gente se muera de hepatitis C. Home, dona, s’ha de ser malnascuda per dir això dels que no pensen com ella. Em ratifico, un partit en que tot déu piula i en totes direccions. A mi aquest tipus de discurs em fa pensar, i no vull ofendre a ningú que tingui la pell fina, en aquell cabdill que a la dècada dels 30 elogiava la dialéctica de los puños y las pistolas. Us sona? Es deia José Antonio Primo de Rivera i va fundar La Falange.
Acabo tornant al principi: tot això si jo no fos català… però penso que tinc la sort de ser-ho i per això em refiaré dels partits que volen la independència per al meu país, i els ajudaré a remar en la direcció que jo crec adequada.
Josep M. Ribaudí