Si féssim memòria

65

Si féssim memòria d’una època en què la identitat de Catalunya com a país era menystinguda i esclafada, si féssim memòria d’aquells dies on tot discurs en contra de la política del govern central d’Espanya era considerat delicte, si recordéssim aquells temps on la llibertat d’expressió no existia i qualsevulla espurna era durament apaivagada. Si penséssim quan la policia i la guàrdia civil requisaven tota mena de propaganda política que contradeia unes lleis imposades per la força; si meditéssim sobre aquells dies on els polítics catalans eren jutjats i condemnats per dur a terme pacíficament la voluntat dels ciutadans que els havien escollit; si evoquéssim quan als mitjans de comunicació els prohibien de publicar segons quins anuncis o informacions, sota amenaça de sanció, tancament del medi o fins i tot detenció? I si després de fer-ho haguéssim de respondre a la pregunta: de quan estem parlant?, només hauria d’haver-hi una sola resposta: del franquisme. No obstant això, n’hi a dues: del franquisme i d’avui mateix.

No cal ser un gran entès en política per adonar-se que el franquisme ha reeixit amb força, tot i que ara no s’anomenin “Movimiento Nacional”, sinó “Partido Pupular”. Si fem emperò una breu ullada als seus orí- gens, ens adonarem que estan units per una línia directa. El suport del neofalangisme de Ciutadans, i d’un PSC botifler que renega del progressisme i de les esquerres, i d’altres que troben en l’ambigüitat l’escenari perfecte per no pronunciar-se. Parapetats darrere d’una constitució, que tot i fer palès que no es pot modificar, la canvien cada vegada que els convé pretenen erigir-se defensors d’una pseudodemocràcia, feta a la seva mida on no es pot fer altra cosa que el que imposen ells. Quan parlen de “diàleg”, realment ho fan de “monòleg”; un monòleg monosíl·lab que es redueix a la paraula “NO”.

Ara, voler fer prevaldre la voluntat del teu país i dels habitants que en ell hi viuen, és motiu de ser perseguit pels magistrats i els fiscals, sota l’acusació de ser un colpista. Això, va reblar-ho la senyora Sánchez Camacho fa pocs dial al Senat, quan amb les paraules i el tarannà que la defineix per excel·lència va titllat al President Companys de colpista i de no ser el president de tots els catalans. Tot plegat ignorant que va ser escollit democràticament, i volent amagar que a posteriori va ser detingut, torturat i assassinat a mans del govern del “generalísimo”. Per altre cantó, qualifiquen sense cap mena de vergonya, com a llibertat d’expressió, totes les commemoracions anuals del “18 de juliol”, que encara es fan a nivell castrense, privat i eclesiàstic, així com del 23F.

Escric aquest article un dies abans de la seva publicació. Per la qual cosa, no sé què més haurà succeït entre avui i el dia em què surti publicat. El que sí que és segur és que faltaran només dues setmanes per a l’1 d’Octubre. Una data que sens cap mena de dubte quedarà gravada en la data de totes les catalanes i els catalans. Si féssim memòria d’aquell 1 d’Octubre del 2017, quan tot i la guerra bruta del govern de Mariano Rajoy, a Catalunya va votar en el Referèndum…

Eduard Creus