Si bramen, vol dir que anem bé

0

wert-educacion-reunion-lomce-consejeros-autonomia--644x362.jpg Havia començat a escriure de com bramen els espanyols davant el camí marcat per la gran manifestació de l’Onze de setembre i per les eleccions del 25 de novembre: el camí cap a la sobirania del Principat. Ja era a punt de lligar les quatre idees al voltant de com estan els espanyols de coents pel caire que pren el clam popular per la Independència, quan ha saltat l’artefacte cuinat per l’infaust ministre Wert en forma d’esborrany de llei orgànica de l’educació que ens considera com una colònia. Sí, aquest és l’efecte que vol provocar i vol deixar ben clar: ells són la metròpoli i nosaltres en som una colònia barrejada i diluïda amb altres territoris que tenen l’etiqueta de Comunidades Autónomas. L’artefacte atempta de manera letal contra la llengua catalana, el moll de l’os d’aquest país. En un matí tothom hem llegit i sentit opinions i declaracions d’autoritats escandalitzades davant un text infecte per al nostre sistema educatiu, que vol ser llei orgànica de l’Estat, no ho oblidem. Ai!, no, que no en tenim nosaltres, de sistema educatiu, que nosaltres només tenim competències plenes en ensenyament, que no les tenim exclusives que… I ací rau la cosa i d’això plora la criatura: nosaltres no som amos de la nostra escola, així de senzill i de trist. Nosaltres, des del 1978, amb més o menys encert, a empentes i rodolons hem avançat amb el català a l’escola (en recordeu l’eslògan?), certament: primer l’assignatura de llengua catalana, després línies d’escola en català, més endavant, amb l’Estatut, el procés per fer del català la llengua vehicular d’una escola que malda per ser catalana en llengua i continguts.. . Tot plegat no sense problemes i obstacles. Problemes propis del procés, resolts amb un èxit remarcable: la formació de mestres, l’aplicació de programes d’immersió, l’atenció de la diversitat de l’alumnat nouvingut … I obstacles de tota mena posats per l’adversari des del primer dia i accentuats amb el pas del temps que han culminat amb més d’un episodi al Tribunal Constitucional Espanyol, l’últim dels quals quan el català va rebre un cop que ara se’ns presenta com a definitiu, quan en el 2010 la sentència del TCE va determinar que la nostra llengua no podia ser llengua preferent… I ara en rebem les conseqüències: el PP, de la mà d’aquest ministre sinistre, vol anihilar la llengua perquè sap que així ens anihila, així de senzill. Jo havia començat amb l’enunciat del títol manllevat d’un article de la premsa. Hi deia que, segurament és massa simple i que no ens convé caure en simplismes, però, per no perdre l’orientació en cap moment, sí que és bo fixar-nos en el grau de nerviosisme de l’adversari: és un bon senyal que JM Aznar brami, que Felipe G brami, que la gent d’El Immundo escrigui i faci córrer brams, fins i tot que gent del ventall polític català mostri les seves temors -Duran i Lleida, Pere Navarro, la colla de Ciudadanos- Tot plegat ens ha de servir per orientar-nos i enfortir-nos en les nostres conviccions. Si bramen, si estan nerviosos, si tremolen, bon senyal. Més raons a favor nostre. Com ha de ser amb la llengua catalana: si vam començar brindant quan va entrar l’ assignatura de català al currículum escolar i després vam entendre la importància de fer l’escola en català -com en qualsevol país del món ho fa amb la seva llengua pròpia- Ara, davant aquesta enèsima agressió anunciada, està clar que necessitem respondre amb contundència; com? La resposta és ben clara: accelerant el procés cap a la Independència del Principat. Com fa tanta gent aquests dies jo també m’apropio del gran Ovidi Montllor i comparteixo allò que”Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!” que, recordem, és d’una cançó titulada “Tot explota pel cap o per la pota”. Gràcies Ovidi. Francesc Ricart