S’han d’obeir les lleis injustes?

2

Generalitat-llevara-reforma-Wert-Constitucional.jpg I què us pensàveu, doncs? Que ens deixarien tranquils? Un cop passades les eleccions, el govern espanyol segueix descaradament amb la seva política de subjugar Catalunya, dominar-la des de tots els àmbits. Ara ja no han de presentar-se amb cara amable com a moderats. Des de la seva posició de majoria absoluta al Congrés dels Diputats, volen fer i desfer com els sembli, encara que sigui contra el sentiment de tot un poble. Això té un nom: dictadura. Que ara surti el projecte de llei sobre l’Educació no és una casualitat, és la mostra d’una estratègia ben planificada. Catalunya ha d’estar sotmesa com fins ara. Per això usen totes les armes al seu abast perquè no aixequem el cap. D’una banda, no compleixen les seves obligacions i ens ofeguen econòmicament i d’una altra van laminant la nostra identitat i la nostra cultura creant un conflicte lingüístic inexistent. El sociolingüista Pau Vidal diu ben clarament: “El conflicte lingüístic és la manifestació en superfície d’un fenomen de més abast i profunditat, anomenat substitució lingüística, i la substitució, si no s’atura, només té un final. Ja us l’imagineu, oi?”. Fa molts anys –massa- que els catalans lluitem per la nostra llengua. Sense aquesta lluita tossuda contra una persecució implacable -que va comportar multes i detencions- el català avui seria un fet residual a la nostra societat. És el que pretén, amb uns altres mètodes, la llei d’Educació. Però estic segur que punxarà en os. La llengua és el pal de paller de la nostra identitat. Sense ella, no existiríem com a poble. Per això, davant l’embranzida d’un atac frontal d’aquestes proporcions el ministre ha de trobar l’oposició també frontal de tota la societat catalana, dels partits polítics, entitats culturals, escoles de pobles i ciutats. Deixar el català com a assignatura opcional, fora de les matèries troncals, és una autèntica barbaritat, quelcom intolerable i innegociable. Per això la resposta de la societat catalana ha de ser contundent i unànime. Ja no es tracta només de sortir al carrer sinó de proclamar obertament la desobediència civil, a l’estil Gandhi: pacíficament però amb fermesa. Espero que el govern i les autoritats educatives estiguin a l’alçada de les circumstàncies. El servei al poble passa al davant del compliment de lleis injustes. No hi ha cap altra sortida fins que Catalunya sigui un poble lliure. Espero que serveixi per accelerar el procés d’independència i desperti els adormits que encara pensen que a Espanya hi tenim alguna cosa a fer. No ens deixen. De fet, cal agrair al govern del PP la quantitat d’arguments que ens dóna per proclamar la independència com més aviat millor. No podem badar. Si ells guanyessin aquesta batalla, nosaltres no només hauríem perdut la guerra sinó la nostra mateixa existència com a nació. Josep M. Carreras