Setembre
S

4 de setembre de 2012
setembre.jpg

Encara que el rescat de l’economia espanyola sempre hagi estat negat per uns i altres, Mariano Rajoy, amb la seva manera de fer -a “la gallega”- ha aconseguit que ja estigui assumit per la majoria dels espanyols “informats i preocupats” (els afectats són molts més). I això ho ha fet sense encetar cap debat, sense l’agror de les dissensions i sense escarafalls. És el president que es deixa arrossegar pel corrent i que espera que el temps li vagi “encarrilant” els esdeveniments. Però n’hi ha alguns que mereixen una actuació decidida. Com per exemple la negociació de les condicions en què es farà la intervenció europea. Esperem que sàpiga argumentar sense fer servir aquella altivesa, que tant molesta a la gent racional i treballadora del nord, recordant que no som Uganda. Però, de moment, el ciutadà espanyol (i el català encara més) pensa que estem més a prop dels grecs, que de sortir de l’atzucac amb les mesures d’austeritat que propugna la cancellera Merkel. Hom intueix que aquest programa draconià d’ajustos i retallades servirà perquè els bancs alemanys i francesos cobrin els interessos i el capital del deute que s’ha anat acumulant en els últims 10 anys -i que segons ens van dient, hem contret contra la nostra voluntat i obligats per la UE- però no per millorar la nostra situació. Somnien que alemanys i francesos -sobretot els primers- s’encarregaran de tornar el nostre deute als seus bancs i així Espanya podria trobar diners frescos als mercats per seguir endeutant-se i generar una nova bombolla de creixement a crèdit. Però només és la visió castellana que, com Unamuno diu, “que paguin ells!”. Però ni els nostres veïns ajudaran els seus bancs, ni ningú fiarà a una economia incapaç d’equilibrar-se. I ens despertarem encara més entrampats en el cercle viciós de l’atur, les protestes, els assalts a supermercats, els cops de destral al pressupost públic, la recessió i l’increment del deute i dels seus interessos. Per crear ocupació cal créixer. I per fer-ho es necessita un nou model productiu capaç de generar valor. Per exemple mantenint el turisme i la indústria exportadora. Però també substituint una part del sector de la construcció per noves indústries, reforçant les que encara sobreviuen i demostrant que es pot ser competitiu en un mercat global. Per això les empreses han de recuperar el crèdit operatiu (no l’endeutament) i enfortir-se. S’han de crear nous llocs de treball per incorporar professionalment els que avui no tenen ni esperances, ni subsidi. I aquest procés és inviable sense un gran pacte social que prioritzi el que ens convé de debò. Els diners del rescat han de servir per dinamitzar i no per pagar més interessos. I hem de recordar que les reformes no són bones o dolentes en funció de qui les proposa, sinó de la seva eficàcia per aconseguir crear ocupació. Espanya ha de fer front a 79.968 milions d’euros fins la fi d’any. Els venciments d’agost a desembre pugen 45.968 milions (a l’octubre 6.085 en lletres, 20.266 en bons i obligacions) i s’ha d’afegir el dèficit del 6,3% -és a dir 30.000 milions- i els 4.000 del fons de liquiditat autonòmica. És per això que els analistes de Goldman Sachs, en una nota dirigida als seus clients, diuen que el govern espanyol esperarà a que passi la reunió del sis de setembre per plantejar la sol·licitud d’ajuda, perquè “vol valorar adequadament què els ofereix Europa i per saber les condicions del Banc Central Europeu (BCE)”. I no és un bon plantejament, perquè a fora, només els preocupa cobrar el deute i no com gestionar el creixement. Normalment els bancs esperen avaluar els plantejaments dels gestors de les empreses i no ser els que diguin el què s’ha de fer. És força improbable que Mario Draghi anunciï la compra indiscriminada de deute sobirà. Segurament intentarà reactivar els inversors privats, mitjançant intervencions esporàdiques i declaracions, tal com ha fet fins ara. I és el govern de l’estat qui ha de dir com pensem créixer amb els recursos disponibles. Es pot seguir esperant, marejar la perdiu o seguir-ne parlant. Però s’acosta l’hora de la veritat amb el risc, sempre present, de la gran patacada.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta