Assisteixo a la sessió d’investidura de Jordi Turull al Parlament de Catalunya. Als voltants de la Ciutadella pràcticament ningú. Només policies custodiant l’únic accés i algun que altre turista enfadat per no poder entrar al parc.
Dins del palau ambient de tristesa. L’anunci que la CUP s’abstindria li treu tota l’emoció a l’acte. Li treu perquè aquests de la CUP sí que compleixen el que diuen. Sovint massa.
El candidat puja al faristol amb aire de comiat. Llegeix un programa autonòmic que no pot convèncer a la CUP ni, com es veuria l’endemà, tampoc al jutge prevaricador. Turull es declara enamorat de Catalunya, de la seva dona i de les seves filles, presents a la tribuna d’invitats. Reconeix estar pensant en la cita judicial de l’endemà i tot i això desgrana amb valor i patriotisme, un programa de govern que sap que no podrà dur a terme per l’odi castellà. Turull gairebé no aixeca els ulls del text i jo penso que malaguanyat esforç per a la magre recompensa que n’obtindrà.
Jordi Turull acaba oferint la mà estesa a Rajoy i al monarca que, com sempre, cau en terra erma.
A la bancada de Ciudadanos, canells amb polsereta de la bandera espanyola i riures lúbrics sota el nas, pensant en els sis diputats que l’endemà serien empresonats. Arrimadas surt a respondre en castellà, per ficar-se encara més en el seu paper de jutge i fiscal, recriminant als adversaris que hagin portat totes les plagues d’Egipte a Catalunya. Es vanta d’haver acabat ella soleta amb “el prusés” i reclama a la Generalitat “otra política fiscal en Cataluña”. Deu ser l’única persona de Catalunya que no sap que qui administra els nostres impostos és el Ministerio de Hacienda, que és a Madrid.
Sergi Sabrià fa un parlament vibrant i decidit. Sembla que està agafant el timó de la nau d’ERC. L’endemà sabria el per què. L’Iceta diu no saber per què es fa el ple però es mostra disposat a fer seu el programa de govern del candidat. Xavier Domènech li demana a Iceta “una moció de censura contra Mariano Rajoy”. Encara no s’ha tret de sobre la política madrilenya. Carles Riera esvaeix la darrera esperança de Turull anunciant l’abstenció. Pel curtet de Badalona “el estado de derecho ha ganado” i ho diu en castellà amb el dit assenyalant als diputats que l’endemà a primera hora han de veure’s amb Llarena. Mai he vist tanta misèria en un diputat, per això no l’anomeno.
Eduard Pujol surt en auxili del candidat i en un discurs que augura debats parlamentaris brillants, posa de cop a C,s, al PSC i al PP al seu lloc. “Les lleis emanen de les persones i no a l’inrevés” Turull tanca el debat en una vibrant intervenció sense apunts.
El resultat de la votació cita a Turull per a l’endemà passat, però la (in) justícia espanyola, ho impedirà l’endemà mateix. Si el Parlament no troba un candidat del gust de Rajoy, em temo que s’incrementarà la nomina de presos polítics i exiliats catalans.
