Sempre igual

0

corte_felipe_IV.jpg Les finances avui utilitzen una terminologia moderna però, com diu Alejandro Vidal, cap de l’equip d’estratègia de Banca March, els procediments i vicis no són massa diferents de les que es practicaven a finals del segle XV. En aquell temps s’iniciava un període de prosperitat. La pesta s’havia acabat i augmentava la població. Arribava or, plata i altres mercaderies de la Guinea i de les Amèriques. Castella i Portugal s’havien convertit en regnes poderosos per les descobertes i les seves possessions. L’abundor va fer que els preus es multipliquessin per sis en 150 anys. Una inflació molt alta, quan només hi ha transaccions amb moneda física. Així es van desaparèixer molts oficis clàssics i mercats importants com el de Medina del Campo es van ensorrar per la competència estrangera. Aleshores veneciana. Avui asiàtica. Les riqueses continuaven arribant, però no tant pel que es gastava. I es recorre a l’endeutament. Els bancs locals pacten crèdits flotants amb la Corona que es denominen “Asientos”. Amb ells es millora la rendibilitat dels bancs. Sevilla, porta d’entrada dels vaixells que arribaven d’Amèrica, era la gran plaça financera de l’època. Hi havia multitud de canvistes regulats pel Cabildo Municipal, que juntament amb la Corona donaven les llicències per actuar “en ámbito de libro”. Això significava poder captar dipòsits dels estalviadors i realitzar activitats de crèdit comercial amb reserva fraccionaria (deixar més diners dels que captaven) El que avui se’n diria apalancament i encaix bancari. I també es comença a barrejar la banca comercial i la d’inversió. Però la caiguda de les recaptacions i l’elevada despesa pública per les contínues guerres van fer que Castella entrés en crisi. Felip II (1575) va fer la primera operació “twist” de la història, substituint els “Asientos”, deute a curt, per “Juros”, que era a llarg termini (a la pràctica deute perpètua perquè es feien a 70-80 anys). Així es va aconseguir rebaixar els interessos. Però no hi havia manera de reduir el principal ja que el país no generava prou per fer-hi front. Las persones veien com el seu diner es tornava il·líquid o es fonia. S’acusava als bancs d’acaparar mercaderies i d’especular amb els preus, incrementant la inflació (Igual que avui amb la bombolla immobiliària). Si els bancs tenien pèrdues, les havien de sufragar els titulars de la llicència i els seus fiadors (avui se’n dirien accionistes). Però aquests sols responien de l’import avalat (el capital social d’avui.) I quan no en van tenien prou per pagar, havien d’anar a la fallida. I van començar a caure massivament. Així l’activitat bancària a Sevilla desapareix totalment en el període de 1576 a 1581. Després arriba capital estranger. Eren genovesos ben relacionats amb la Cort i el Cabildo local. Se’ls dona una llicència monopolística, però aquest banc també fa fallida el 1601. Tot el seu capital estava invertit en Juros de la Corona de Castella. Igual que ara, l’entramat polític financer, ajuda’m i t’ajudaré, va fer que no hi hagués cap separació entre el risc sobirà i el bancari. I es va haver de recórrer al poble. Com sempre. El 1624 el compte duc d’Olivares, valido de Felip IV, va decretar la “Unió d’Armes” obligant a tots els regnes a contribuir econòmicament a les despeses militars de Castella, enfangada en la Guerra dels Trenta Anys. Això va provocar l’aixecament de Catalunya i Portugal del 1640. Mentre aquest país assolia la independència, Catalunya va perdre la part que estava pel damunt dels Pirineus (que es va quedar la França de Lluis XIV). I també a pagar les aventures guerreres castellanes. Els “juros” es van utilitzar durant segles, i sols es van liquidar amb la “Desamortirzació de Mendizàbal” del segle XIX. Avui han canviat el nom, però els bancs nacionals, i el banc europeu s’afarten de comprar deute públic, assecant les fonts de l’economia real. En compensació els poders públics “rescaten l’activitat financera”. I així estem. Potser si no ho fes les conseqüències serien desastroses. Però caldria depurar responsabilitats tan polítiques com per la mala gestió econòmica. En el passat no es va fer, i ara tampoc sembla que hi hagi cap interès a posar-s’hi. Mentre seguim com sempre. Seguir gastant i esperar que algú pagui. Pere Prat