Rut Casanellas i Cantos, fotògrafa de mascotes: “Els animals i jo tenim un amor especial”

287

Soc igualadina i tinc 34 anys d’edat. Em dedico professionalment a la fotografia de mascotes, quelcom que m’apassiona de debò. En soc també professora a l’escola de fotografia DR, i Mestra d’Educació Infantil.

Sabem de gent que es dedica professionalment a passejar gossos. El cert és que el món de les mascotes dona per molt, però no sabíem encara d’algú que s’hi dediqués només fent fotografies… Original ho és.
Ho és, sí, no hi ha gaire gent a Espanya que s’hi dediqui. A Catalunya em sembla que potser som cinc o sis persones. Però vaja, igual que hi ha gent que fa fotografies de recent nascuts, o de famílies, o que fan fotografies de nens, per què no algú que només faci fotografies d’animals? El tens a casa, comparteix la vida amb tu. Hi ha gent que no pot potser tenir els records d’un altre tipus de “fills” que no siguin aquests…

Això de tenir un animal a casa ha canviat coses?
I tant. Ja no és com abans. Abans un gos era més com el guardià de casa. Ara és el que viu a la família. Instagram està ple, però ple, de gossos “instagramers”, amb comptes amb milions de seguidors. Qui té un animal a casa, pensa que el noranta per cent de fotos que porta el mòbil és del gos, o del gat o del que tingui.

Quan i com va sorgir aquesta vocació -i professió- que tens?
Va començar d’una manera molt simple, volent ajudar a les protectores. Estava estudiant fotografia en aquell moment. Vaig veure que fotografies que les protectores penjaven a les xarxes socials per fer veure els seus animals, dels que tenen per adoptar… Eren fotos lletges, fetes amb el mòbil, que no cridaven gaire l’atenció, certament. I aquí va ser quan vaig començar a ajudar-los. I amb el temps vaig veure que començava a sortir gent interessada.. Em deien: “Escolta, jo voldria que li fessis una sessió de fotos al meu gos o al meu gat”. I mira, així va anar. Van començar a sortir sessions, fins que ha arribat un punt que he arribat a anar a Holanda a fer sessions de fotos de gossos.

El treball de les Protectores no sempre és prou reconegut.
Desgraciadament no. Normalment són persones que s’hi dediquen de manera voluntària. Dediquen un munt d’hores tant en temes d’adopció o de recollida d’animals, reben trucades d’alerta sobre maltractaments, gestionen tot el que s’hagi de fer… Això són moltes hores, i després no se’ls reconeix.

Evidentment, deus ser una apassionada dels animals, segur.
Sí, jo diria que els animals i jo tenim alguna cosa, no sé, un amor especial. Ells ho noten. Són éssers que noten coses que els humans no som capaços de sentir. Ells saben de seguida si els tenim por, o els caiem bé. Hi una connexió, sí. Hi ha gossos que se m’han llençat a sobre contents, quan normalment no mostren res a ningú.

Com aconsegueixes que estigui per tu? Segur que tens algun secret amagat.
Amb molts frankfurts (riu)… Sempre que no siguin intolerants, abans sempre ho parlo amb els propietaris. Però, en qualsevol cas, alguna llaminadura que es pugui menjar és una manera molt bona de cridar l’atenció. També hi ha joguines, pilotes, xiulets…

Creus que hi hauria d’haver més protecció legal per als animals de companyia?
Totalment. Alguna llei que regulés més el maltractament animal, perquè avui no està gaire penat, per dir-ho d’alguna manera. Una multa de misèria i anar fent. A d’altres països s’ho miren molt diferent, això. Fins i tot penso que una persona que volgués tenir un animal hauria de passar algun tipus de prova psicològica, o que algú valorés si aquella persona és apta o no per tenir un animal. Exactament igual que Serveis Socials treu la custòdia a uns pares si maltracten al seu fill. Pensem que quan el gos és notícia, és per una mala notícia. Perquè ha mort, perquè l’han abandonat, perquè l’han maltractat… No sabem d’una notícia sobre una família que tracta bé els seus animals.

Fas les fotos en estudi, com acostuma a passar amb les sessions amb persones?
No, millor exteriors. L’animal en un estudi s’estressa, només es pot fer si el gos està molt acostumat. A un gos li fas una foto amb flaix i se te’n va ràpid! En un bosc, lliure i feliç, li vaig fent fotos.

A vegades els fotògrafs de persones aconsegueixen amb certa màgia fer fotos molt boniques a persones que, diguem-ne, no són gaire “afavorides”… Amb els animals també passa? Amb quins gaudeixes més?
Ostres! Amb tots, realment. Sí que hi ha alguna raça que, pobrets, són més lletjons, però els acabes, encara que no tinguin la capacitat de somriure, traient fotos que sembla que l’animal estigui somrient. Això ja queda bonic.

T’agradaria fer una sessió amb algun animal en especial. Una tortuga, una serp…
Si se li ha de fer a una serp o una tortuga, també ho faré. De fet, a una tortuga, ja li vaig fer, però era molt petita, d’aquelles que no fan més de cinc centímetres, i la vaig ficar dins d’una copa. Fa molt temps, d’això.

Els propietaris no són els protagonistes, veig. Com els veus, durant aquestes sessions?
És un orgull immens. I després quan veuen les fotos, diuen que no pensaven pas que el seu gos fos tan guapo. Ho són sempre, però és que ho hem de saber veure.

Jordi Puiggròs