Ridiculum vitae – Francesc Ricart

0

rQuien-es-quien-en-la-supuesta-_54365572917_53699622600_601_341.jpg Manllevo el sintagma ridiculum vitae d’una secció del setmanari El Triangle. Parlant de ridícul, és coneguda una preocupació cabdal del President Tarradellas: “en política es pot fer tot menys el ridícul “. No sembla que sigui aquesta la preocupació dels espanyols davant l’allau de sobiranisme català. Un té la impressió que durant mesos no han fet crèdit a les notícies que els arribaven del nordeste (en llenguatge Renfe) i que les coses esdevingudes des del 10 de juliol de l’any 2011 fins a l’11 de setembre passat eren pura gestualitat, com allò de la ceba de voler parlar en català, és a dir, per emprenyar… I prou. Com més va, però, ara els carpetovetònics s’estan deixar anar i ja ens veuen com un fenomen perillós al qual cal fer front. En la col·lecció de reaccions contra tot allò que ve de l’aspiració sobiranista catalana, els espanyols estan produint una sèrie d’autèntiques joies que podrien formar part del frontispici d’aquell Celtiberia show de Lluís Carandell, a la revista Triunfo que ens va descobrir la increïble capacitat dels espanyols de fer el ridícul. Us en faig una petita repassada. El paperot de la Llanos de Luna i la dèria amb les banderes als balcons dels consistoris i els judicis contra els ajuntaments organitzadors de trens. La campanya immisericorde del sinistre ministre Wert contra la llengua catalana a l’ensenyament i les campanyes dels governs satèŀlits del PP a les Illes Balears i al País Valencià. La guerra bruta des dels mitjans amb El Mundo al capdavant, amb episodis contra els Presidents Mas i Pujol o els capítols d’una novel·la inacabada, protagonitzada, en principi, per Método 3, una agència de detectius i que té guest stars de l’alçada (?) de la Sánchez Camacho que, quan acabi l’aventura, pot arribar a esdevenir protagonista absoluta. El ridícul del Gobierno de España davant la resolució de la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, que pot arribar al Constitucional, marededeusenyor! Això sí, un gobierno que va estroncar dues mesures de la Generalitat, la de l’impost bancari que ja havien assajat sense càstig altres autonomies o l’eurorecepta, de la qual la ciutadania n’havia entès el caire extraordinari… Quin currículum! Sense comptar el paperot, de fa temps, davant Europa en la votació a favor del corredor central a la vegada que del corredor mediterrani; o els casos recents del ministre Fernández Díaz i la seva baixada als inferns condemnant els homosexuals com a causants de la fi de la humanitat, perdó, de l’espècie humana. O la més última, la destitució manu militari del fiscal superior de Catalunya, Rodríguez Sol, per haver dit la seva opinió sobre el dret a decidir. És… pectacular!, que diria aquell. I tot per mostrar qui mana, qui té la Constitució pel mànec i deixar clar qui no en té, de Constitució pròpia. Us convido a compartir aquestes ratlles de Xavier Díez (El Punt Avui, 7.02.2013): “… la Constitució no s’esdevé altra cosa que el reordenament de la caòtica legislació franquista (…). Queda, doncs, pendent l’enderrocament definitiu d’una dictadura que féu servir la Constitució com a disfressa. I el primer pas per enderrocar aquest immens mur de Berlín hauria de consistir a trencar amb la darrera voluntat que el dictador transmeté a l’actual cap de l’Estat: posar fi a una unitat nacional que ha causat massa drames. De fet, la independència catalana, ha de ser la nostra darrera i definitiva ruptura pendent amb el franquisme.” (la negreta és meva). Vull acabar, deixeu-m’ho fer, amb una felicitació a la iniciativa de Paranoia Accions amb el primer acte de l’Any Espriu. A la Biblioteca Central es van llegir poemes i textos en prosa de l’obra de Salvador Espriu i el resultat no només no respon a cap ridícul sinó que va ser un acte de nivell i de sentiments estètics i patriotes. Entre els llegidors va comptar amb el poeta i conveí Feliu Formosa, un luxe que, sens dubte, va fer eixamplar el currículum cultural (i polític) d’Igualada. Gràcies. Francesc Ricart