Aquests dies el Cineclub Ateneu està d’aniversari. Celebren 36 anys i ho estan fent amb una programació especial que ha portat i porta a l’Ateneu cinema de qualitat. La setmana passada es va fer una sessió especial del Pantalla Oberta en què es van projectar una mostra dels millors curtmetratges seleccionats per participar en els passats Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català. També dins la programació especial d’aniversari, hi ha prevista la projecció de la pel·lícula de Marc Recha, Un dia perfecte per volar i la projecció del clàssic Cantando bajo la lluvia, que es farà en versió original i projectada el cinema analògic de 35mm. Potser serà una de les darreres projeccions en cinema analògic que es podrà veure a Igualada. Hem parlat del Cineclub i del cinema en general amb Ricard Fusté, un enamorat del setè art, amb qui hem fet un repàs d’aquests 36 anys que ara celebren.
– Quins van ser els inicis del Cineclub?
Aquesta és una segona etapa del Cineclub perquè ja n’havia existit un que es feia als locals de l’antic sindicat. Posteriorment es van fer sessions de cinema en versió original al Saló Rosa i quan es va abolir la censura, tota una sèrie de pellícules que havien estat prohibides van arribar de cop i es projectaven al Cine Tarragona. En aquest moment el Cineclub va desaparèixer. L’any 80, una sèrie de persones, encapçalades per en Joan Balada, van reprendre les sessions del Cineclub, ja a l’Ateneu. La primera pel·lícula que es va projectar va ser La grande bouffe. També durant aquesta època es van fer moltes col·laboracions amb l’Ajuntament fent projeccions de cinema pels carrers, a l’aire lliure. Durant els anys que l’Ateneu va estar tancat per obres es van fer les projeccions al Kursal i posteriorment també se’n van fer al cinema de Tous. Fa un parell d’anys, quan va ser ja difícil trobar pel·lícules en 35mm per passar, vam fer una aposta i vam adquirir la maquinària per projectar pellícules digitals.
– Quins actes destaques de la celebració d’enguany?
Potser val la pena destacar la projecció de la pel·lícula Cantando bajo la lluvia que servirà per fer un homenatge a Valero Badia, que ja havia estat projeccionista al Cinema Mundial i que des dels inicis del Cineclub va ser qui ens va projectar les pel·lícules, fins que va arribar el cinema digital. Amb la projecció del clàssic d’Stanley Donen en 35mm, volem ferli un homenatge i de passada gaudir d’una molt bona pel·lícula.
– Com us financeu?
Nosaltres tenim una petita subvenció de l’Ajuntament i comptem amb les aportacions que fan els socis i les persones que vénen a les sessions. I amb això sobrevivim.
– Quins dies oferiu pel·lícules a la ciutat?
Fem cinema el divendres en versió original, cada quinze dies; des que a Igualada no hi ha cinema, un cop al mes -el diumenge a la tarda- projectem una pel·lícula, en versió doblada, per obrir-la a més públic i els dijous, també cada quinze dies, a la sala de socis de l’Ateneu hi ha el Pantalla Oberta, en què es projecten pel·lícules una mica més arriscades.
– Quin criteri seguiu per triar les pel·lícules?
Pantalla Oberta sí que ofereix pel·lícules que potser són més difícils de veure per altres canals, amb especial atenció als documentals o bé cinematografia feta en països poc convencionals. El divendres, que és la projecció tradicional del Cineclub, sobretot ens regim per criteris de qualitat, sempre en versió original i poc conegudes pel públic en general. Les pel·lícules que projectem no són estrenes rigoroses perquè pel tipus de projector que tenim només podem projectar aquelles que ja estan en DVD o Blu-ray. Intentem que la programació sigui variada per donar cabuda tant a pel·lícules espanyoles, catalanes, donar espai a cinema europeu, cinema asiàtic, sense deixar de banda el cinema americà. El diumenge busquem pel·lícules que siguin per a tota la família perquè les projeccions del diumenge a la tarda han suplert, en certa manera, la manca de cinema comercial a la ciutat.
– La afluència de públic s’ha mantingut durant aquests anys?
Podem dir que ha tingut èpoques de tot. Hem tingut èpoques molt bones però penso que actualment l’afluència al cinema en general ha baixat perquè la gent té moltes facilitats per poder veure pel·lícules a tot arreu. La diferència és que uns anys enrere teníem un públic molt fidelitzat -comprava l’entrada i després preguntava quina pel·lícula fèiem aquell dia- i ara, en canvi tenim una bona mitjana d’espectadors però varien molt en funció de la pel·lícula que fem. Ens estan funcionant molt bé les sessions del diumenge en què tenim una afluència de públic molt alta.
– Heu notat la manca de cinema a Igualada.
Nosaltres no podrem substituir mai la funció d’un cinema comercial. Penso que aquest espai l’està ocupant el cinema Mont-Agora de Montbui, que fan una programació força variada, amb programació per al públic infantil (que era una mancança claríssima), fan cinema d’estrena i finalment, a la sala petita, fan una programació més de petit format, per al públic més adult. Sense Montbui estaríem orfes. El problema que tenim al Cineclub és que tenim un públic molt fidel però hi ha molta gent a Igualada que desconeix que existim i d’altra que es pensa que només fem pel·lícules en blanc i negre o bé russes, per dir-ho d’alguna manera, i en realitat fem de tot.
– La passada tardor vàreu rebre el premi al Millor Cineclub de Catalunya. Va ser un reconeixement a la vostra tasca?
Penso que sí. N’hem tingut dos de premis, un l’any 1987 i l’altre aquest darrer i ha estat quan ens hi hem presentat: sempre que hem optat a un premi l’hem guanyat i això demostra que fem la feina ben feta. Penso que estem entre els cinc millor cineclubs de Catalunya, a nivell de continuïtat, de qualitat. Els cineclubs que estan més aprop de l’àrea metropolitana tenen una programació més limitada, perquè a Barcelona es pot veure cinema en versió original sense problema. En canvi, en el nostre cas, que és molt semblant al de Vilafranca, Manresa o Vic, el Cineclub fa la funció que fan els Cines Verdi a Barcelona, fer el cinema en versió original. El cas de Vic encara és més potent i en part es deu a la població d’estudiants universitaris que tenen, que és un públic inquiet i amb ganes de conèixer.
– El cinema està en crisi?
Penso que el cinema no està vivint la seva millor època. Es fan pel·lícules bones i ha desaparegut el cinema de segona fila, que s’ha convertit en les pel·lícules per a televisió. Per tant les pel·lícules que es fan per al cinema són de bona qualitat però costa de trobar pel·lícules arriscades de cert pressupost. Les productores no s’arrisquen, la majoria de films que s’estrenen són sèries de pel·lícules. Es va allò segur i el cinema d’autor té més difícil arribar a les sales, també perquè hi ha menys sales. El cinema de qualitat, aquell que es presenta als festivals, va per una banda i el cinema comercial va per una altra. Aquest fet és un peix que es mossega la cua: si la gent té poc accés al cinema tampoc es genera massa afició i el perill més greu és això: si hi ha demanda hi haurà cinema i a Igualada és el que va passar, com que no hi havia demanda, va desaparèixer el cinema. Si la gent anés als cines aquests no tancarien.
(Foto de portada: Joan Solé)
