Resseguint la celebració del Modernisme vienès

188

A Viena, a l’entorn de l’avinguda del Ring, durant les dues últimes dècades del segle XIX, s’hi havien edificat construccions monumentals més que emblemàtiques així com edificis propis de l’arquitectura civil, l’Ajuntament, el Parlament, la Universitat, etcètera; posant l’arquitectura vienesa en una important posició internacional. Ara bé, paral·lelament s’anaven avivant uns grans projectes d’infraestructura pública, en concret la construcció del Metropolità i de la línia ferroviària, dissenyats per l’arquitecte i urbanista Otto Wagner. En qüestió de temps, la circumstància que Viena es convertís en la capital cultural de l’Europa central -sobretot en la seva condició de capital de la música europea- va abocar-la a viure un dels seus més brillants períodes històrics, coronat de fenomenals i atrevides arquitectures d’uns artistes que van fer possible una extraordinària confluència de totes les arts en l’art total que era l’art del modernisme o el Jugendstil.

I, des d’una talentosa visió d’una acurada l’ampliació de la ciutat, sens dubte si hi ha dos edificis que contribueixen a definir l’origen de la gran renovació de l’arquitectura, aquests són:

L’estació de metro de Karlsplatz, d’Otto Wagner

Les idees d’Otto Wagner van exercir una influència molt important per a la projecció urbanística i el creixement de la ciutat, malgrat que tot el seu treball s’acabés centrant en el projecte del metro, la veritable clau de volta de qualsevol planificació urbana. El metro va ser construït entre 1894 i 1901 i Wagner, va ser nomenat enginyer en cap encarregat de tota la planificació i el disseny d’una trentena d’estacions, incloent l’enginyeria de ponts i túnels; unes realitzacions en què no se li va passar ni un detall, ni com a enginyer, ni com a arquitecte ni com a decorador. És per això que la gran obra del Metro, i especialment els dos pavellons bessons de l’Estació de Schonbrunn, a Karlsplatz, són considerats la seva obra mestra, atès que realment va permetre’s d’experimentar amb les tècniques i els elements constructius i estètics més avantguardistes, utilitzant àmpliament el ferro com a un dels principals elements decoratius, tot concedint-li la inusitada elegància que presenten les cúpules d’ambdós pavellons.

A més, un refinadíssim recobriment de panells de marbre -adornats amb motius florals en or- en els dos recintes bessons de Karlsplatz apunten a ser les inqüestionables peces mestres de tot el conjunt de les estacions. Recentment, aquests preciosos motius d’estil Jugendstil han estat minuciosament restaurats i un d’ells –encara- serveix com a entrada al metro; mentre que l’altre, als mesos d’estiu, es converteix en una cafeteria oberta a una terrassa.

El pavelló de La Secessió, de Joseph M. Olbrich

La Secessió vienesa o Secession de Künstler Osterreich es una obra etèria de l’arquitecte Joseph Maria Olbrich, que va ser construïda a l’any 1898 per a aplegar l’associació de joves artistes d’ideari secessionista, vindicadors de noves tendències i d’un nou estil rupturista amb els precedents, en què cadascú es fes propi i en llibertat el seu art. L’edifici, tot i que realista, cerca l’elegància i concedeix interès a l’ordre, l’equilibri i a la geometrització; i a pesar d’una certa sobrietat, la decoració introdueix l’art floral sense ser ni orgànica ni naturalista, sinó estilitzada i abstracta. I, encara que sense representacions no és difícil d’entreveure una metàfora entre l’amor i la mort, el misteri de la vida humana. El local, avui destinat a acollir exposicions, és l’autèntica iconografia d’aquest col·lectiu.

Carmel·la Planell