Rescatats

0

Fins fa pocs anys, quan s’havia de rescatar algú a la muntanya, l’administració es feia càrrec del cost. Però veient que en moltes ocasions era per culpa dels mateixos afectats, o per les seves imprudències, es va decidir que se’ls facturaria quan es donessin aquestes circumstàncies. I això és el que ens passarà. Volen que paguem el rescat. L’Estat tutelarà de prop els comptes del Govern. S’hauran d’enviar informes mensuals i pactar un nou pla d’ajust per a complir els compromisos. I el ministeri d’Hisenda podrà enviar “homes de negre” quan ho cregui oportú, perquè aquesta és una potestat que sempre ha tingut. Francesc Homs, portaveu del Govern, afirma que la Generalitat no acceptarà “condicions polítiques”. És una manera de dir. El Reial Decret Llei que regula el Fons de Liquiditat Autonòmica és clar. L’accés al crèdit ve condicionat per la negociació d’un pla d’ajust que asseguri el compliment dels objectius d’estabilitat i de deute públic i el retorn de les quantitats aportades. A la pràctica, això implicarà noves retallades, que se sumaran a les ja aprovades per les exigències de la Llei d’Estabilitat Pressupostària de l’exercici del 2012. El control que farà l’Estat serà permanent i continuat. Així, durant els cinc primers dies de cada mes, s’haurà de remetre al ministeri l’actualització de la situació econòmico-financera. Això inclou una relació de les despeses i els ingressos, l’evolució del pla d’ajust, les possibles desviacions, la informació sobre el pla de tresoreria i qualsevol altra documentació que es requereixi. Cada any caldrà pactar amb Madrid l’actualització d’aquest pla. I si hi ha desviacions significatives, es pot arribar a la intervenció directa, després d’uns lleugers tràmits i de ser aprovada pel Senat. Per veure com s’ha arribat a aquesta situació cal seguir la reflexió de l’economista Xavier Sala Martín. Entre el 1997 i el 2003 -quan a la Generalitat hi havia el president Pujol- el deute total es va mantenir constant al voltant dels deu mil milions d’euros. Entre el 2003 i el 2008 -governs tripartits dels presidents Maragall i Montilla anteriors a la crisi- el deute es va incrementar en més del 50% i va arribar gairebé als 16.000 milions. Eren moments de bogeria i es gastava a mans plenes. La ignorància en la gestió econòmica va fer perdre la prudència i menystenir la mesura. I des del 2009 no ha parat de créixer. Ara està en 42.000 milions i a finals d’any pot arribar a 50.000 milions. Malgrat això, els comptes de la Generalitat no serien especialment dolents si es tractés d’un estat independent. Per això molts mitjans se n’han fet ressò dient que “El rescat de Catalunya dóna la raó als independentistes”. I és que amb el PIB català el deute és alt, però no està fora mida i no seria un trauma demanar 5.023 milions d’euros. Però hi ha un problema. Catalunya no és un estat, sinó n’és part d’un, que avui està catatònic i en fallida. Si fos independent, els seus ingressos s’haurien vist reduïts per culpa de la crisi -com s’hi veuen tots els estats del món quan pateixen una recessió- però no es fondria més del 40% del que es recapta. Per això el popular economista segueix dient que “tal com està estructurada Espanya, Catalunya és inviable. I Espanya, també…” Davant d’això hi ha parers de tota mena. Els que volen la independència ja. Els que pensen que es pot continuar la tasca didàctica esperant més respecte. Els que somnien un federalisme ibèric i els que sostenen que Catalunya no és altra cosa que una regió més d’una Espanya castellanitzada i uniforme, on cal treballar molt i collir poc. Ara, alguns diuen que és l’hora dels ciutadans. Però els militars ja s’han fet sentir vàries vegades i l’aparell de l’estat també. Els polítics catalans, com sempre, no es posen d’acord i s’accentua l’amenaça del trencament. És una frivolitat pensar que la independència serà fàcil i fruit d’una manifestació. I ara Jordi Pujol diu que “s’ha acabat fer la puta i la Ramoneta. El Govern ha de ser valent i la societat també”. Molts encara no saben si són una o l’altra, ni tenen clar un full de ruta. I si no se sap on va, és difícil arribar enlloc. Pere Prat