Ningú vol assumir responsabilitats. Ningú vol veure res. Tothom diu que fa el millor que sap. La culpa del desastre no la té ningú. Fins i tot, hi ha qui es defensa dient que els dilluns tothom encerta les quinieles. Així els nostres líders segueixen negant les evidències. Ho fan amb molta dedicació i constància, explicant el que volen, intentant construir una realitat artificial i acomodatícia, plena d’històries fantàstiques, però que esperen sigui creïble. Alguns les accepten per interès, però la majoria per convenciment. Perquè les expliquen “els seus”. Hom esperava que la crisi desvetllaria de nou els valors individuals. El rigor, l’esforç, l’austeritat, la solidaritat i l’ètica. Que apareixerien missatges encoratjadors de capdavanters seriosos i honrats. Que es marcarien fites que farien refermar l’esperança en un futur millor, que superés aquest present d’estretors. Que es demanarien responsabilitats i s’eliminarien els retrets. Que es bastirien nous projectes, tot cremant les superestructures anacròniques i els privilegis absurds. Però com més anem, més evident i més aclaparadora es fa la manca de lideratge moral. Les classes dirigents majoritàriament només pensen en els seus interessos. En salvar el que diuen és seu i no ho és. En mantenir el seu entorn. Per això molts mitjans com “The Economist”, o el “Financial Times” ja parlen de l’inevitable desastre. D’un esfondrament de dimensions imprevisibles, perquè la debilitat ja afecta a tots els estaments i organitzacions socials. Ja no sols a les elits econòmiques, socials i polítiques, on la prepotència i l’amenaça s’han fet moneda corrent. Així la majoria de bancs actuen de manera amoral, oblidant-se de les més elementals normes de respecte pels seus clients. Les classes dirigents somnien només en l’èxit i els diners, oblidant que les persones i la societat estan pel damunt dels productes i els beneficis. Els polítics viuen als núvols, allunyats de la realitat i tancats en el seu món on mútuament es riuen les gràcies o es critiquen, segons convé als interessos partidistes, a voltes contraposats a les seves pròpies idees, que no tenen la valentia de defensar. Estem en un món amarat de corrupció, abusos i escàndols constants, on masses mitjans de comunicació s’inhibeixen per seguir gaudint de les avantatges de la proximitat del poder. Per això, en aquest naufragi col·lectiu, cada dia creix més la sensació que cal dedicar els millors esforços en salvar-se a sí mateix. En evitar els estralls de polítiques espoliadores que no serveixen per a resoldre els problemes socials, sinó per continuar mantenint la forma de vida d’unes classes privilegiades. Prolifera l’economia alternativa, propulsada per gent que ha de sobreviure amagant-se del sistema. I això aprima i fragilitza encara més la franja dels qui sostenen l’entramat econòmic i social. Cada dia són menys i han de pagar més. I en aquesta espiral negativa, per a regenerar-nos, no queda altre camí que fer foc nou. No costa gens entendre aquesta societat desorientada, castigada, espoliada i emprenyada. No és estrany que pensi més en buscar sortides individuals que solucions col·lectives. Especialment quan s’escolta a gent com Narcís Serra en la seva compareixença al Congrés, dient que a ell li va costar molt veure la crisi i, encara més, entendre que fos sistèmica. Una imatge clara de la situació on hem arribat. Tot un ex-vicepresident del govern, doctorat en macroeconomia i graduat per la London Business School, amagant-se en explicacions com aquesta. Igual que feia, espolsant-se també les puces, Rodrigo Rato de semblant currículum. Líders que encara volen que se’ls cregui, quan expliquen el que ha succeït, i que passaven per tenir solucions per sortir d’aquest mal son. Però sols aconsegueixen més descrèdit. Només els queda la ironia i els parracs de la capa del poder. Cap proposta. I amb gent com ells al davant ja no hi ha futur. Sols excuses. Per això hi ha milers de ciutadans esperant dirigents al capdavant de la societat que els representin com cal. I com que de moment no sembla que hi hagi on triar, seguim irremissiblement caminant vers aquest desastre que tothom veu, però que neguen tants dels que manen. Pere Prat
