Rescat total
R

24 d'agost de 2012
1371406_25798697.jpg

El govern espanyol ha acabat assumint que necessitarà l’ajuda dels europeus per evitar la fallida. En aquests moments el concepte més gran -juntament amb pensions, personal i sanitat- són els interessos. I en el primer esborrany que circula pel ministeri d’Hisenda es planteja la possibilitat d’una disminució de quasi vint-mil milions d’euros d’aquesta partida. I això sols serà possible si hi ha una quita. És per aquesta raó que alguns especialistes ja han deixat entreveure que el president del Govern, Mariano Rajoy, ha encarregat al ministre d’Economia, Luis de Guindos, que negociï les condicions del rescat total d’Espanya. Diuen que les converses van començar a finals de juny i ja estan molt avançades. Rajoy té el primer esborrany que recull les condicions i el calendari de la intervenció i ha començat a actuar en conseqüència. Els mercats, conscients del camí emprès, ja s’estan posicionant. El pla comporta que a l’octubre el Fons de Rescat europeu compri deute sobirà espanyol (quan vencen 32.000 milions sense comptar interessos). A canvi, el Govern s’ha compromès a realitzar més retallades pel que queda d’any (13.118 milions) que aconseguirà incrementant ingressos –via impostos- i reduint les despeses. Pel 2013 té previst disminuir 39.000 milions més i 50.100 milions el 2014. En cas de complir-se els objectius, suposarien 102.149 milions d’euros menys en tres anys (al voltant del 10% del PIB). I fent aquestes retallades pel bienni 2013-2014 pensen assegurar-se el suport de l’Eurogrup. Durant agost i setembre es poliran els detalls finals del pacte. En els últims dies, el diferencial amb el bo alemany -la prima de risc- ha baixat des dels 600 als 540 punts bàsics. En aquests dos mesos cal cobrir 15.000 milions en venciments, xifra assumible pel Tresor Públic -veient el que ha passat en les darreres subhastes- que s’han tancat amb tipus d’interès molt alts -en realitat de rècord- però que han tingut bona acollida tant pel que fa a la demanda com en la cobertura. El govern havia intentat, sense èxit, que el Banc Central Europeu actués d’ofici per evitar el desgast polític de la petició formal d’ajuda. Però ara ja s’ha abandonat aquest camí, davant la tancada posició del Bundesbank, que considera que el regulador monetari no té prou recursos per contenir en solitari la crisi que sofreixen tant Espanya com Itàlia. Ara, segons fonts properes a les negociacions, la línia argumental dels nostres representants és la de ser molt obedients, i disposats a fer els deures que els posin, intentant demostrar que han seguit fil per randa totes les recomanacions econòmiques rebudes de Brussel·les. Els alemanys, seguits per Finlàndia i altres socis -la corrent més reticent a l’ajuda si hi ha condicions toves- volen reservar el BCE per contenir els atacs contra Itàlia, una vegada s’hagi executat la compra de deute espanyol pels fons de rescat comunitaris. Una vegada decidit el mecanisme, les esperances d’Espanya passen per què Europa no exigeixi més condicions a les ja assumides (la pujada de l’IVA, la supressió de la paga de Nadal per a funcionaris i les anunciades retallades addicionals fins a 2014). Però queda encara damunt la taula la reforma de la Funció Pública i la reforma autonòmica. Moncloa voldria presentar la demanda d’ajut com una operació financera sense condicions macroeconòmiques. Però a Brussel·les tothom està ja fart de “operacions de maquillatge” que vulguin presentar la desfeta com una victòria. Hom entén que es vulgui minimitzar l’impacte polític, desviant l’atenció a d’altres elements, però allà volen resultats i els importen poc les circumstàncies i tibantors locals. Per això ara els enutja que es facin plantejaments, com el pacte fiscal o la independència catalana. Poc a poc va quallant la imatge de que les autonomies són el gran forat. Els han convençut de que la centralització de despeses comportarà simplificacions i més eficiència. No saben que el cost polític i social pot ser encara pitjor. I en aquest escenari, el govern de la Generalitat ha de fer gecs i mànegues per avançar. Ja sap que no hi haurà cap sintonia amb el govern de l’estat. I també que quedar-se immòbil significa continuar ensorrant-se, fins a desaparèixer. Però per molts números que es facin el que acaba comptant és com s’interpreten… pels que tenen la paella pel mànec.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta