Representatitivitat – Pere Escolà

41

Un govern és representatiu quan s’ha elegit per sufragi universal. Rep el poder polític i realitza l’activitat en nom dels ciutadans. Alguns consideren que la representació és el mecanisme on el col·lectiu s’identifica amb qui ha estat elegit (els electes actuen segons el seu pensament i les seves idees, sense haver de justificar el que fan). Altres consideren que tenen una representació i han d’actuar per delegació (han de fer allò pel que han estat nomenats i plegar si no poden fer-ho). Ambdues perspectives són una aproximació teòrica, perquè la societat és plural i la representació mai té el suport universal de tots els que els han votat.
Els governants arriben al poder per majories més o menys qualificades, nascudes de lleis electorals, que normalment tenen elements correctors per donar “capacitat de governar”, encara que no s’arribi a obtenir la majoria absoluta. A Espanya està vigent la llei d’Hont i les circumscripcions fan que els vots tinguin diferent pes, depenent de la distribució geogràfica. Normalment cada elegit en necessita més en zones urbanes i menys en zones rurals.
Molts ciutadans es senten traïts pels seus governants. Minories que se senten desprotegides pels seus comportaments. Els veuen uns tirans que fan el que volen, dient que és el seu deure. Hi ha lleis com les del divorci, l’avortament i l’homosexualitat, que no podrien ser mai aprovades, si fossin només els afectats els que les haguessin de votar. Com ho seria per aprovar el rescat dels grans bancs, el pagament dels impostos i el destí dels diners. Tampoc s’autoritzarien desnonaments, abusos de les primes úniques i la pèrdua de llocs de treball.
Però malgrat diguin “a mi no em representen”, els mecanismes legals permeten que els governants facin i desfasin segons el seu criteri. Fins i tot fer ús de la força per imposar les seves decisions en cas de que siguin contestades. Ho han patit moviments del 15-M i els nacionalistes. Demanar a les minories, siguin catalans, bascs o comunistes, que tinguin majoria per modificar el seu destí, és una forma d’imposar l’impossible. Una condemna que els obliga a acceptar-ho tot. Per això tants diuen ara que el Parlament espanyol no reflecteix la pluralitat d’Espanya. En nom del vot útil, s’ha reduït a un bipartidisme de facto que, a diferència de l’anglès, obliga als diputats a una disciplina partidista que aporta uniformitat però també descontentament.
El poble reclama més participació, perquè amb la representativitat no n’hi ha prou. Demana llistes obertes, no bloquejades i circumscripcions petites. Vol el dret a decidir que sistemàticament se’ls nega en nom de la governabilitat. Vol ser preguntat. Tal com ho fan els suïssos, que decideixen molts temes que els afecten. Vol referèndums vinculants per a les decisions rellevants. No només per demanar la independència a Catalunya. Vol democràcia directa, perquè sap que els partits s’han convertit en òrgans de l’Estat i han deixat de ser el vehicle d’acció política.
Els ciutadans tenen formalment el dret constitucional de la sobirania. Però són els governants els que realment fan el que els convé. Si disposen de majoria, no estan sotmesos a cap limitació ni contrapoder. Les tres branques (l’executiu, el legislatiu i el judicial) conflueixin en una sola. Són els que arriben al poder per unes eleccions, però després s’obliden dels ciutadans. I, siguin del color que siguin, es converteixen en inquilins perpetus i indispensables del poder. Fins voler convertir la Constitució en un altre Codi Penal, en lloc de la Carta Magna dels drets i llibertats.
Un estat que es veu amenaçat pel fet de veure com xiulen el seu himne en un camp de futbol i vol castigar als clubs, no entén res de representativitat ni de democràcia. Qui cregui que amb la violència punitiva modificarà el pensar dels ciutadans, mostra una deriva dictatorial. És un abús no respectar els pactes constitucionals no escrits amb les nacionalitats històriques. I una mostra de debilitat si no hi ha altres arguments que la força i la por. I d’això se n’aprofiten les elits extractives. Hi ha un govern que pot tenir el poder i l’exerceix-lo, però que ja no representa els seus ciutadans. I és normal que aquests busquin altres solucions.
Pere Escolà