Reportatge: El poble kurd, sense estat i sense casa

219

Tot i ser el tercer poble més important en nombre de l’Àsia Occidental -després de les àrabs i les turques-, les kurdes constitueixen la minoria ètnica més nombrosa que no té Estat propi. Malgrat que van ser islamitzades sota la dominació àrab, mantenen forces tradicions vinculades a la religió mazdaista dels seus orígens.

Les kurdes ocupen 500.000 quilòmetres quadrats que engloben part de Turquia, on es calcula que hi viuen al voltant de 25 milions de kurdes; Síria, amb uns 3 milions; Iraq, amb 8 milions; Iran, amb uns 10 milions; i Armènia, amb vora 1 milió de kurdes. En total, doncs, el poble kurd està format per més de 47 milions de persones, amb una llengua pròpia i una cultura mil·lenària, però sense un Estat propi. I és que els territoris del seu voltant, amb connivència amb les grans potències mundials, s’han encarregat que fos així. Tot i que no han pogut eliminar la seva esperança de crear un Kurdistan independent.

Disputes pel territori

Durant molts anys, el territori en què viuen les kurdes va ser disputat entre l’Imperi Otomà i el Persa, que tenien les seves capitals en el que ara són Turquia i Iran respectivament. Al final, en aquesta pugna, les kurdes es van aliar amb l’Imperi Otomà per raons religioses i per la promesa d’una major autonomia. Una autonomia que va començar a ser discutida a inicis del segle XIX.

Mapa del Kurdistan
Mapa del Kurdistan

El 1915, en plena Primera Guerra Mundial, l’Imperi Otomà va decidir el genocidi i l’aniquilació dels pobles assiris i armenis que conviuen amb el poble kurd al Kurdistan. Milions de persones van ser assassinades i deportades -en el que es coneix com la diàspora armènia- amb la col·laboració kurda. El 1920, l’Imperi Otomà, ja caigut, va signar amb les forces aliades el Tractat de Sèvres, que va traçar les fronteres del Pròxim Orient i que incloïa la independència del Kurdistan. Malgrat això, el tractat mai es va ratificar  i va ser substituït pel Tractat de Lausana, signat tres anys més tard, que ometia -bàsicament per interessos petroliers- la promesa feta al poble kurd. I és que el territori del Kurdistan conté una de les reserves petrolieres més grans del Pròxim Orient, a part de ser la zona de confluència entre tres continents i les seves rutes comercials. Així, el territori que pertany a les kurdes va ser repartit entre Turquia, Iran, Iraq, Síria i Armènia, una decisió que mai va ser consultada ni aparaulada amb el poble kurd. Després de la Segona Guerra Mundial, les kurdes van traslladar a la recentment creada ONU la seva voluntat -i dret- d’independència, però no van rebre cap resposta.

Actualment, la situació del poble kurd segueix sent la mateixa: repartits entre cinc països, no han perdut l’esperança d’aconseguir la independència que els pertoca. Però no els és fàcil. La repressió és brutal. Però els mitjans convencionals a escala internacional gairebé no en parlen.

El poble kurd, sota les bombes

Amed -Diyarbakir segons l’estat turc-, amb més d’un milió d’habitants, és la capital històrica de la resistència kurda, la ‘capital no oficial’ del Kurdistan turc. Des del 2015, el barri de Sur, el districte històric d’aquesta ciutat, ha patit sis declaracions de toc de queda. Es tracta d’un barri declarat Patrimoni de la humanitat per la Unesco, però això no ha frenat l’estat turc de bombardejar-lo amb tancs i artilleria pesant durant més de cent dies. Avui dia, la major part dels edificis estan totalment o parcial enderrocats. Els camions de l’exèrcit s’enduen les runes cada nit per evitar possibles investigacions, i el govern ha decretat el control absolut del 60% del barri indefinidament.

Però els tocs de queda i els bombardejos no tenen lloc només a Amed. Després de les eleccions generals anticipades celebrades a Turquia l’1 de novembre de l’any passat, les amenaces del govern d’Erdogan s’han complert totalment. En un intent de vincular clarament el Partit Democràtic dels Pobles (HDP) amb els atemptats comesos pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l’estat turc va alimentar una guerra bruta contra aquesta coalició dels partits kurds i de l’esquerra d’arreu de l’estat. El govern d’Erdogan va declarar l’estat d’excepció, que va permetre detenir i empresonar la població kurda sense control judicial. En poc més de cinc mesos, centenars de persones han perdut la vida, i 200.000 kurdes de Turquia han hagut de fugir de casa seva.

Un silenci mediàtic còmplice de la barbàrie turca

Després de reunir-se tant amb l’alcalde d’Amed com amb membres del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), l’eurodiputat de Podemos Miguel Urbán denunciava a inicis de març els bombardejos que estava patint la ciutat sota les ordres del govern turc. “El govern d’Erdogan massacra diàriament i amb total impunitat el poble kurd, i la UE és còmplice dels bombardejos i responsable de la violació sistemàtica dels drets humans que pateixen diàriament milers de persones”, assegurava al diari Público.

Aquesta denúncia per part de l’eurodiputat no ha estat publicada a gairebé cap mitjà convencional. Només als diaris digitals Público i eldiario. Tampoc notícies informant sobre el constant atac del govern turc al poble kurd gairebé no ha estat publicades pels mitjans de comunicació convencionals a escala mundial. Només la Directa i la BBC han escrit articles explicant la situació de les kurdes i la massacre que s’està duent a terme sobre el seu poble sota l’ala protectora de la Unió Europea. El blog KurdisCat també lluita per fer públics els atacs d’Erdogan, explicant, per exemple, com l’exèrcit turc va cremar la passada nit del 29 d’abril el barri d’Abdulkadirpaşa de la ciutat kurda de Nisêbîn, que pertany a Turquia i està a tocar de la frontera amb Síria. O compartint a través de les xarxes socials notícies sobre els dos nois apallissats a Usak, també Turquia, per parlar en llengua kurda, i la impunitat dels agressors permesa per la policia. En canvi, tots aquests mitjans còmplices de la barbàrie turca sí que fan visibles els atemptats comesos sobre Turquia, ràpidament vinculant-los al PKK i sense donar referències històriques o de context.

Halabja després de ser bombardejada - BBC
Halabja després de ser bombardejada – BBC

Però el poble kurd no ha estat només assetjat per Turquia, ni és la primera vegada que l’assetjament es du a terme sota l’aixopluc de les grans coalicions internacionals o les grans potències mundials. Com explica Antoni Segura al seu llibre Señores y vasallos del siglo XXI, ja el 2002 Rivers Pitt denunciava que durant la guerra Iran-Iraq, els EUA finançaven Sadam Husein, facilitant-li armes de gran destrucció massiva i cessió d’imatges obtingudes per satèl·lit del desplegament de les tropes iranianes, així com col·laboració en la planificació tàctica de batalles, en els atacs aeris i en l’avaluació de desperfectes després de les campanyes de bombardejos. Així, el règim baazista va poder bombardejar amb gasos tòxics la població kurda d’Iraq davant el silenci impassible i la protecció del govern de Ronald Reagan.

El 1988, mentre el membre del Foreign Office David Mallor visitava Sadam Husein, l’exèrcit iraquià gasejava la ciutat de Halabja. Aquest bombardeig va tenir lloc després d’una ofensiva de les tropes iranianes que, amb l’ajuda de les milícies kurdes iraquianes, van aconseguir ocupar la ciutat. L’exèrcit iraquià, en el marc d’una operació de càstig contra la població kurda d’Iraq, va bombardejar Halabja, destruint 3.839 localitats del Kurdistan iraquià (el 80% del total) i assassinant entre 150.000 i 180.000 kurdes. El Foreing Office no només va procurar amagar la massacre, sinó que un mes després el Secretari de Comerç de Margaret Tatcher va oferir a Sadam Husein 340 milions de lliures en forma de crèdits a l’exportació.

Kurdes de Síria fugint cap a Turquia per la guerra - AFP
Kurdes de Síria fugint cap a Turquia per la guerra – AFP

Molts mitjans també silencien les traves que ha posat el govern turc a la població kurda de Síria que fugia de la guerra i que ha estat més de sis mesos en camps sense l’estatus de refugiats perquè Turquia no els vol donar aquest estatus. O l’important paper de les kurdes en la guerra contra l’Estat Islàmic. I és que Kobanê, la capital kurda de Síria, s’ha convertit en els últims dies en el símbol de la resistència kurda contra l’avenç de l’EI. Kobanê ha quedat reduïda a runes. La població ha fugit. Per tornar-hi a entrar, l’única opció és passar per la frontera de Turquia, ja que la resta de territoris de l’entorn estan controlats per l’Estat Islàmic. I allà estan les kurdes, reclamant que s’obri un corredor humanitari que permeti passar civils, materials i màquines per iniciar la reconstrucció de la seva ciutat. Però l’única resposta que reben és el silenci de Turquia i la mirada intimidant de l’exèrcit que controla la frontera, observant amb els ulls ben oberts què hi passa i qui pot passar.

Però el que tenen clar les kurdes és com volen reconstruir la seva ciutat. Ho faran seguint la visió del Confederalisme Democràtic promogut pel moviment d’alliberament kurd i pel govern autònom de Rojava, sense deixar que organismes internacionals del món capitalista hi intervinguin, remarca explícitament l’encarregat de l’Associació Rojava, Mümin Agcakaya, en declaracions a la Directa. La nova Kobanê clama amb força el rebuig als valors i mecanismes de les societats capitalistes i patriarcals, i “ha de ser el model de les nostres utopies de revolució”, diu Agcakaya.

El paper de les dones a la revolució kurda

La revolució a Kobanê, així com en tota la revolució kurda, té un nom: la revolució de les dones. L’emancipació de les dones és una part essencial del projecte revolucionari kurd. “El poble kurd no podrà ser lliure si les dones kurdes no són lliures”, diu Öcalan, president del PKK.

Durant els anys 90 les dones kurdes van prendre les armes i van fundar l’Exèrcit de Dones, que posteriorment ha estat reconegut com el YJA Star, actiu fins avui en dia, i que es considera la branca armada femenina del PKK que actua a Iraq i a Turquia.

A Síria, actualment moltes guerrilleres integren la brigada de dones de la milícia kurda YPG -que en català es traduiria com Unitats de Femenines de Protecció. Aquesta brigada es va formar el 2012, tot just a l’inici de la revolució de Síria, per defensar-se del règim de Bashar al-Assad i els rebels sirians, del govern de Turquia i de l’avenç de l’Estat Islàmic.

Tanmateix, les Unitats Femenines de Protecció formen part del YGP, les Unitats de Protecció Popular, que són la facció armada oficial del Comitè Suprem Kurd de Rojava i que s’encarreguen de fer front a tots aquells grups que amenacen la població kurda. Aquesta milícia, agermanada al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), ha estat acusada d’actuar com el braç armat del Partit de la Unió Democràtica (PYD), tot i que ha estat desmentit per ambdós costats.

Però la revolució de les dones no és només una revolució de les armes. Es tracta d’un moviment feminista i antipatriarcal, una lluita contra el colonialisme ètnic i sexista. Només un 10% de les dones kurdes s’armen per combatre l’Estat Islàmic i les altres amenaces del poble kurd. La resta es dedica a la construcció política d’una nova societat, del Confederalisme Democràtic, un projecte revolucionari feminista, ecologista i democràtic des de la base. Formen els fonaments sobre els quals construir, pedra a pedra, una nova societat. Un nou Kurdistan.

Clara Congost