Renúncies – Pere Escolà

42

Des la tribuna d’oradors a l’Assemblea de l’ONU el Papa Francesc va dir que no hauria de ser un objectiu aconseguir la pau només per la por. Es referia a la dissuasió nuclear i l’equilibri entre blocs antagonistes. Però també haver de renunciar a les pròpies idees i creences només per l’angúnia de les represàlies. I en això es referia a tants cristians perseguits i morts a causa de la seva fe. Claudicar davant els que imposen les seves creences per la força.
En la societat d’avui moltes són les renúncies que es demanen per poder conviure en pau. En la vida de la parella, en el treball, en la societat es donen situacions en què un accepta allò que no hauria d’acceptar. Abaixar el cap i sentir-se humiliat davant la força, el poder, o la pressió dels altres. Hi ha sempre un límit. Cadascú es posa el seu. Deien les iaies a les parelles que començaven una vida en comú, que quan un estira, l’altre ha d’arronsar. El problema esdevé quan sempre és el mateix qui amolla. No hi ha compensacions, ni diners que justifiquin “l’afarta’m i digue’m moro”. Ni pot ser un objectiu de vida, ni tan sols una forma de supervivència. Molts són els oprimits i els violentats. I ningú, per complaure els altres, hauria de renunciar a ser el que és. Ni doblegar-se per les seves idees, ni pel color de la pell, ni per les seves peculiaritats físiques o intel·lectuals. Ha de ser un altre, el món que s’hauria d’intentar construir i pel que s’hauria de lluitar. Obert i on tothom podés expressar-se i ser com vulgui, mentre no molesti els altres. Alguns diuen que això són utopies. Creuen que l’ordre s’imposa per la força. Acabar amb les diferències amb la uniformitat. La repressió com forma d’emmudir les queixes. Rampells de manades d’animals salvatges. Aquells que volen que el mascle alfa ho decideixi tot.
Avui el poder s’ha convertit en una forma arbitrària de dominació. Gent que imposa als altres els seus postulats i les seves idees. Que dibuixen normes socials i estructures que els convenen i que són oneroses per a la col·lectivitat. Dels que creuen tenir poder sobre aquelles persones i coses que consideren seves. Dels que parlen del seu país, de la seva parella i els seus fills com si talment fossin propietats. L’etern dilema entre societat i individu. Per això no sobta sentir a gent preparada, com Mario Monti, antic primer ministre italià, proclamant que els nacionalismes poden posar en perill la integració europea. Que poden acabar provocant de nou una guerra. I per això invoca un “cercle virtuós” fet d’integració uniforme, que considera que els nacionalismes i populismes són opcions superficials que no es preocupen de l’interès general, sinó dels interessos nacionals.
Però una unió planetària i una moneda única no ajudarien a resoldre els problemes dels que avui són marginats. Europa no avança per manca de polítiques que serveixin a tots. Ens hem quedat amb l’economia i poca cosa més. USA i Rússia tampoc han aconseguit homogeneïtzar la societat. No és el mateix ser d’Iowa que de California, o de la Mongolia Interior o Sant Petersburg. Sempre hi haurà diferències, que no són nocives si són exemple de diversitat. El problema arriba quan es parla d’uniformar les persones per consolidar les desigualtats socials. Un pot ser molt feliç vivint fent de pagès, respirant aire del bestiar i les muntanyes, mentre altres no saber viure lluny de les ciutats, la poŀlució, el soroll i els serveis. Però no per això uns són millors que els altres.
Per això asseure’s a negociar mai ha de significar la imposició d’una única solució, feta des la superioritat. Ni tan sols fent transaccions, on es dóna si et donen. S’hauria de fer des de la generositat. Compartint drets i coneixements. Simplement perquè hi ha qui té molt i altres molt poc. No tothom pot esperar viure la seva vida, quan n’hi ha tants d’altres que esperen que els solucionin la seva. No cal renunciar a res que sigui propi. Però recordar que es viu en societat. I que moltes de les coses que creiem nostres no ho són.
Pere Escolà