Recuperació, per a qui? – Jaume Singla

41

Quan va començar la crisi, allà per l’any 2007, a
poc a poc, ens va anar afectant a tots, però no pas
a tots ens va afectar de la mateixa manera.
Per a la majoria la crisi va significar una reducció,
més o menys dràstica, del nivell d’ingressos. Uns
perquè varen perdre la feina -a l’atur es cobra molt
menys- i altres perquè a la seva botiga o al seu
establiment, els clients es gastaven menys diners i
per tant tenien menys ingressos. A la majoria -tant
d’empreses com de famílies- els bancs ens varen
escanyar amb comissions, despeses de manteniment
i altres conceptes que ens aplicaven per
compensar el que deixaven de guanyar atorgant
crèdits.
La classe mitjana, la més nombrosa, ha estat la
més afectada per la crisi, però la classe mitja/baixa
és la que es va endur la pitjor part ja que en perdre
la feina, moltes famílies varen perdre també l’habitatge.
En alguns casos calia decidir-se entre pagar
la hipoteca o menjar. Una difícil alternativa per a
qualsevol família. A les petites i mitjanes empreses
les coses no han anat millor i han estat milers les
que s’han quedat pel camí, incrementant ERO a
ERO el nombre d’aturats.
Tampoc la crisi ha afectat per igual a totes les comarques
de Catalunya. Les que tenen una economia
basada en sectors primaris han aguantat
millor que les que, com una bona part de l’Anoia,
la seva economia s’ha fonamentat tradicionalment
en la indústria. Així la nostra comarca es troba actualment
entre les més deprimides de Catalunya.
En canvi la crisi ha anat molt bé als sectors financers
i a les grans corporacions que han pogut adquirir
actius importants a preu de saldo i s’han fet
els amos de l’economia i del mercat. Com més
drets perden uns, més avantatges tenen uns altres.
La crisi ha estat com un embut: uns han tingut
el forat gran i els altres el forat petit.
Ara que les dades macroeconòmiques assenyalen
que comencem la fase de recuperació, tot indica
que també es repartirà de forma injusta i desigual.
Els uns -els poderosos- aprofitaran per a guanyar
encara més diners, i els altres -els pobres- per seguir
més escanyats. O és que algú es creu que la
crisi és un efecte fortuït de l’economia?
Igualada i el conjunt de la Conca d’Òdena va entrar
en la crisi abans que ningú. A la crisi del tèxtil
-imposada pels convenis internacionals- hi vàrem
sumar altres crisis fins arribar a la situació actual
on, en quatre anys, no s’han creat nous llocs de
treball.
Si des dels ajuntaments, dels gremis, de les associacions
empresarials, des de la societat civil no
ens espavilem per a fer un Pla Urgent de Reindustrialització,
encara que la situació econòmica
pugui millorar per a alguns, a la comarca seguirem
estan entre els més desafavorits…. i ja portem
molts anys així.
Jaume Singla