Recapitulem – Francesc Ricart

37

Avall que fa baixada! El 27 de setembre, el 27-S, és aquí mateix, a tocar, si fa no fa a un pam com ha escrit des de fa temps Vicent Partal. És hora que recapitulem i tot seguit d’escalfar motors.
El personal ha quedat una mica desconcertat aquestes setmanes davant la incertesa d’una sortida demanada clamorosament després del 9N i de l’anunci de la data del 27S per a les eleccions plebiscitàries desitjades. Podeu canviar ‘desconcertat’ per qualsevol adjectiu més negatiu que us plagui, però així no ajudareu a moure’ns ni un centímetre en la bona direcció cap a la Independència, o sigui que deixem-nos tots plegats de lamentacions i de brandar el dit índex acusant “els altres” de xafar-nos la guitarra; així no anem enlloc. Reprenem el discurs, armem-nos d’arguments i baixem al carrer -gràcies Estellés i Obrint pas- a explicar les raons de la necessitat d’exercir la sobirania als qui no estan convençuts encara i als qui no s’acaben de decidir que volen ser de grans. Recapitulem.
Cal la Independència perquè volem ser en el món sense crosses. Bé, sense crosses i refets dels cops de tant temps d’història dependent, de país submís. I tenim una gran urgència, de fet tenim moltes urgències, i sense les competències de l’Estat no ho podem afrontar ni amb garanties ni amb dignitat. Aquí hi ha la mare dels ous i no vull entrar en el joc de què fou abans si l’ou o la gallina. Em refereixo sense embuts a Iniciativa i al PSC: cal atendre les necessitats de la societat, cal aturar la misèria en què viu tanta gent i cal fer-ho des d’ara, sense amagar cap ou… Sens dubte!, hi estem d’acord: però cal fer-ho amb garanties i no hi cap garantia si no comptem amb els recursos i, sobretot, amb “el mecanisme” que permeti fer funcionar els recursos, és dir, si no tenim: les competències de l’Estat. I no, no podem jugar a la ruleta russa amb l’única bala a la recambra de la reforma de la constitució espanyola, senyor Iceta. Prou d’aquest color. A la cosa social no es pot arribar sense la cosa nacional. La cosa nacional és la cosa social.
Sí, sí, completament d’acord amb Joan B Culla quan recorda a la gent d’Iniciativa la lliçó que escriu Grècia aquestes setmanes, una lliçó que als nostres ulls catalanescs s’entén pel “recurs” fantàstic de l’Estat en què recolzen -i nosaltres no-; un Estat com el que reivindica la gent de Podemos (encara el professor Culla) quan branda la bandera tricolor de la República espanyola, ben legítima, com també ho deu ser de legítima i de justícia històrica l’aspiració a tenir la nostra República amb bandera pròpia i no l’altra, la d’un altre. Al capdavall parlem d’autodeterminació, us sona gent d’Iniciativa, del PSC, de Podemos? Es tracta de la gran aspiració del progressisme de tota la vida i vosaltres us hi gireu d’esquena.
Aquest és el resum: necessitem l’Estat per poder fer per la nostra gent tot el que puguem. Ara, aquests mesos, amb arguments fonamentats, contundents -perquè els tenim- i tan pedagògics com sapiguem, els partits sobiranistes i la societat civil militant hem d’explicar a qui vulgui escoltar que la millora de les condicions i la garantia d’un futur més pròsper per als nostres fills i néts -els de tothom, els de primera generació, el de moltes generacions i els que acaben d’arribar- només és a les mans a partir de l’estat propi. I també haurem d’explicar que els altres, els unionistes, els espanyols no en tenen cap, ni un, d’argument per fer-nos desistir de l’aspiració dels catalans, per cert, com l’aspiració de tants i tants pobles que han arribat a la Independència en els últims anys al món,
Som una altra volta en un moment definitiu i ara volem pensar que va de bo. L’ANC ha de continuar amb la mateixa -anava a dir obsessió- determinació: treballar perquè es donin les condicions decisives per a la Independència de Catalunya. Per aquest motiu, dissabte l’Assemblea Territorial d’Igualada de l’ANC va convocar un acte a l’Ateneu on va voler explicar el recorregut d’aquests “dos anys primers” del procés i demanar a la congregació que escalfi motors per al tram decisiu de la cursa més important.. Ara bé, ens cal captar un bon grapat de corredors solidaris més amb la causa catalana perquè el 27-S fem el gran plebiscit i el guanyem.
Francesc Ricart