Reacció (-ons) – Francesc Ricart

50

La meva reacció a la primera part de l’enquesta que ens presenta La Veu: de certa satisfacció. Més de la meitat dels igualadins segons l’enquesta feta pel Grup Opinòmetre, sobre la intenció de vot a les eleccions municipals, es mostren a favor de la Independència. Un bon missatge i bones expectatives, primer per als partits sobiranistes a l’Ajuntament, i més endavant per a les eleccions del 27 de setembre. Avui hi deu aparèixer la segona part de l’enquesta amb més teca.
Certa satisfacció i no satisfacció entera perquè les enquestes només son enquestes i tothom sap que els resultats en depenen en bona part de la cuina responsable i les setmanes que ens esperen fins al setembre seran feixugues segurament, i apareixeran enquestes de gustos diferents, cuinades des de diferents obradors. Però satisfacció continguda sobretot per l’evidència coneguda i reconeguda pels independentistes que, ni de bon tros, hi ha res guanyat, ja m’enteneu.
La reacció de l’Assemblea Nacional Catalana va tenir lloc aquest diumenge passat a Lleida, en el marc de la seva assemblea anual. Després de passar un temps sense aixecar gaire la veu, l’ANC va reaccionar aprovant un full de ruta amb què es compromet a continuar empenyent el procés i marcant els partits des d’ara ja amb les Municipals i fins al 27S. Marcant els partits, sense substituir-los; només impulsaria una “llista de país” si els partits no es posen d’acord o no mantenen els mínims del preacord signat fa poc inicialment per CiU i ERC. Així mateix, a Lleida es van senyalar els deu eixos que segons l’ANC han de presidir la nostra República. Finalment s’hi va anunciar que L’11 de Setembre omplirem la Meridiana de Barcelona, en una acció espectacular que s’ha d’omplir de contingut polític en coincidir amb l’inici de la campanya electoral més decisiva de la nostra història.
Vull entendre que les “nostres” reaccions són saludables, com allò del colesterol, ben diferents de les que vénen de l’altre costat. No se’ns escapa que cada dia més l’ambient que respirem augmenta els nivells de contaminació provinents de la política de “reacció” espanyola, i dels partits unionistes alimentats a base d’abocar-nos de manera incessant elements contaminants i enraridors de l’ambient que afecten l’àmbit social, l’econòmic, el cultural i, al capdavall, el democràtic.
Sense voler fer cap inventari exhaustiu, aquestes setmanes hem assistit a tot un seguit de demostracions de l’activisme contaminant (reaccionari) espanyolista: una de molt recent és el hooligalisme mostrat per Fernández Díaz, el ministre de la policia espanyola brandant l’independentisme de la mà del ghijadisme…, mare de Déu!; o manifestacions del senador José Montilla a El Punt Avui on desautoritza el procés, o les del seu acòlit Miquel Iceta que a tothora ens empastra tractant-nos d’il·lusos i d’indocumentats. Heu parat atenció al to que gasta contra l’independentisme en els actes de partit? La cirereta, però, ha estat la publicitat -suposo que pagada- dels que es diuen Societat Civil Catalana on apareixen un seguit de “palmeros” adherint-se a la fe de l’espanyolisme, i no parlo de futbol, que consti. I sense entrar en l’editorial que va regalar El País al món, apareixent com abanderat de l’antisobiranisme català més “avançat” (per allò del diari més “progre”, recordeu?).
Ja ho veieu, estem enmig de reaccions de menes diferents que continuaran en el temps, si més no fins al setembre. El 27S és la data, el dia de la veritat; hi som lluny encara i en parlarem aquí a bastament, si m’ho permeteu, des de molts punts de vista, però amb el punt de mira ben fixat i predeterminat de fa temps: aportar llum al procés, abundar en la necessitat incontestable de l’assoliment de la Independència .
Per resumir i a tall d’anunci del que tenim davant, en els pròxims cinc mesos i mig, tractarem de consolidar l’argumentació bàsica de la necessitat de la nostra Independència basada en la indiscutible condició de ser una nació i de tenir el corresponent dret de decidir, el dret a l’autodeterminació; de l’altre costat, ja coneixeu de llarg la reacció, ens diuen que no som ningú, que som una part d’Espanya des de sempre -som un òrgan del cos que no es pot amputar…-, que desvariegem, que és del tot irracional, que no som ningú i que ens guanyarem tots els mals…
Francesc Ricart