Ramon Vallès: “La meva és una feina de vocació i de devoció”

Tinc 50 anys, i sóc de Piera. Visc a Igualada, però em passo molts dies a l’any pilotant avions d’Iberia. El proper dimarts 29 de març, al vespre, em podreu veure al “Sense Ficció” de TV3. Parlarem dels pilots, de com són, què pensen, com viuen, i trobareu que som gent normal. Apassionats per la seva professió, i tossudament decidits a portar-vos sans, estalvis i contents, al vostre destí

1729

RAMON VALLÈS - la Veu de l'anoia - veuanoia.cat

– El programa ‘Sense Ficció’ de TV3 parlarà el proper dimarts 29 dels pilots d’avions, just ara que fa un any de la desgràcia de German Wings. Quan la televisió catalana es va interessar per fer un programa sobre el teu ofici, què et va passar pel cap?
De participar-hi, de seguida. La meva professió m’apassiona, la gaudeixo molt, i m’agrada transmetre-la a la gent. Ser pilot d’aviació és una feina minoritària, i per tant força desconeguda, però quan et presenten un projecte televisiu per a donar a conèixer el món dels pilots, m’hi apunto de seguida. A més, he participat també en els preparatius del programa, he gravat imatges, vaig contactar amb la meva companyia, Iberia, per gravar un vol…

– Què ens pot avançar, del programa?
Veurem diferents punts de vista. D’entrada, hi participen uns quants pilots de diferents companyies, en diferents fases de la seva vida. Des dels que s’inicien, fins als que, com jo mateix, estem professionalment més avançats. Hi ha un enfoc tècnic, però també molt humà.

– Hi ha molts estereotips sobre els pilots d’avió. Que si cobren molts diners, que tenen molts privilegis…

Tot això es parla, al programa. També de si lliguem molt… ha, ha!. Res, no té res a veure el que la gent diu, amb la realitat. No som més que persones, això sí, amb una professió altament qualificada, amb un elevadíssim grau de responsabilitat, i prou. És lògic que s’esperi una remuneració més alta. Si malgrat aquestes característiques, els sous fossin per a tothom igual, la gent no s’esforçaria. Ningú no regala res a ningú, i a l’aviació, també. Quan hi ha hagut retallades de sou, també n’hi ha hagut en el nostre sector.

– La teva és una feina vocacional?
Radicalment, del tot. És una vocació i aniria un pas més enllà, una devoció. Li dediques una part de la teva vida, i no només pel temps, sinó pel fet de vetllar per la seguretat de molta gent. Cada dia portem a l’avió centenars de persones en els viatges que fem, i cadascuna d’aquestes té la seva il·lusió, la seva finalitat que esperen en el destí. La meva obligació és que hi arribin amb tota seguretat.

– Tens dona i tres fills. És difícil de compaginar, la família amb una feina així?
Hi ha molts dies que el normal és estar amb la família, i un no hi pot estar. És el que aquesta professió comporta, precisament el d’estar portant a l’avió en aquells dies, a molta gent que va a veure els seus éssers estimats, a diferents llocs. Si tens un vol assignat, doncs hi has de ser. És el que hi ha, però també t’haig de dir que té quelcom de gratificant, això. La implicació és molt elevada, i si no tens clar que hi ha vocació i devoció, és que no has de ser pilot. Duraràs molt poc.

– Abans volar en avió era un luxe. Ara les coses han canviat molt, i a vegades un bitllet d’avió val menys que un d’autobús, o de tren…
Se’m fa estrany, això, de veritat. Quan veus el que gasta un avió en combustible durant un vol, és que m’espanto. Són tones durant només un dia. I, en canvi, veus unes ofertes de bitllets… No em quadren els números. Penseu que les companyies de baix cost estan molt subvencionades, si no, seria insostenible. Ara bé, és cert que tot plegat ha ajudat a que la gent pugui viatjar més fàcilment. Hi ha més mitjans, més aeroports, tot en general ha millorat molt.

– Com és que un fill de mecànic, de Piera, no va optar per quedar-se a arreglar Citroëns, i va decidir fer-se pilot?
De petit ja m’apassionava. El meu pare, indirectament, també, i bona part d’aquesta vocació deriva d’ell. Quan de petit voltava per Europa amb la família, una visita obligada era als aeroports de les ciutats. Llavors eren molt assequibles, i tots tenien una terrassa on veure els avions. Fins i tot avui, amb cinquanta anys, encara m’agrada, asseure’m i veure’ls pujar i baixar. Encara avui em sorprèn com puc agafar un avió que pesa 380 tones, i que s’aixequi del terra.

– I que sigui el mitja més segur, també.
No només depèn de la màquina, també del factor humà. Per això és tan important el rigor, un bon entrenament, una bona condició física i mental. Sempre faig la comparació de si els conductors de cotxe agaféssim sempre el vehicle amb la mateixa serietat que un pilot d’avió agafa els comandaments, no hi hauria tanta sinistralitat a les carreteres. Nosaltres tenim un entrenament molt exigent, en un simulador, de forma que, quan tinguis un problema en un vol real, no se’t pugui presentar res com a nou, sinó que ja estiguis preparat per poder respondre. És de sentit comú. Els meus passatgers van canviant durant el dia, però qui està sempre a l’avió sóc jo. L’avió i el pilot són carn i ungla, i jo vaig sempre a un lloc per acabar tornant a casa meva.

JORDI PUIGGRÒS, director de redacció de La Veu