Ramon de Penyafort

0
ramon penyafort_tossa_2.jpg

El fet d’haver entrat a formar part de l’elit de persones que per edat ens calen prescripcions de llarga durada en format de còmoda i acolorida píndola diària, em fa anotar que l’envàs -el del meu cos- l’he de mantenir mentre el tingui amb mi. Bé per poder continuar fent camí ni que sigui amb el peatge farmacèutic inclòs, bé per continuar donant la llauna vorejant aquells caients on opinió i denúncia s’ajunten i fan espurna. No sóc amant d’herba remeiera, ni d’escaldat, infusió, inhalació, bafos, pomada o xarop que no sigui un xarrup per fer pair; conscient elixir de vida, delit de l’ànim i del sentit. Sentit del gust, es clar. I en allò que no mana ciència ho mana el comú -dels sentits- la prudència i la mesura de no fer-ne abús del què et pot donar un disgust. En escriptura i en parlament i en fer-te amb la gent. Tot al revés del que practiquen alguns analfabets que es dediquen a política o a la jurisprudència. Alerta que he posat alguns, no tots. I és tan poc Divar-tit i edificant que de no prescriure-hi remei no seria gens estrany començar a veure micos saltant d’escó en escó en alguna d’aquelles sales regionals on es voten lleis que farien envermellir la condició humana veient com la intel·ligència s’evapora en el moment en què brolla l’instint animal i cort i palau es converteixen en jeu-i-jau. Uns alguns que ben mirat bé podrien ser acusats d’intrusisme professional quan sense informe assessor d’experts en matèria, legislen, jutgen i sentencien sobre ciències que no només desconeixen i no hi entenen un borrall, sinó que amb la seva manifesta ruqueria menyspreen el docte saber i promouen primitivisme i unicel·lularitat on hi ha divergència cultural, pensament i creativitat. Ja només per catalanofòbia i autoodi els alguns haurien de ser incapacitats com a polítics o invalidats com a jutges. Són ciutadans públics que no reuneixen les condicions i aptituds necessàries, idoneïtat i suficiència professional per a l’exercici de les funcions de representació, govern, legislatives, jurídiques i morals. Més que persones normals no s’erra posar-hi el prefix a- al davant de normals. Efectes col·laterals i degradació de viure en aquest atrotinat circ on hi ha una minoria de funàmbuls fent equilibris mortals per sobreviure amb dignitat dins la pròpia identitat i una majoria de pallassos manaies o d’estil It d’Stephen King, amb un desprestigiat amo a la pista que més que domador i senyor, és un maltractador… d’elefants. Actuació circense de galdós xarivari quina primera marca digna i seva de pendón morado o republicana, esporugueix i basqueja altres quant la nova, la de l’estanc borbònic i tauromàquia de distracció, assalta ara per futbol i televisió, bar i balcó. Color de traïció, sedició, passió i ressaca: crida a conflicte permanent. A punt d’acabar-se’m les paraules de la paleta d’escriure m’oblidava exposar la si més no curiosa vinculació de l’àmbit judicial espanyol amb el nostre santificat jurista i mestre en dret fra Ramon de Penyafort. Prohom nascut a finals del segle XII, quina veneració fou marginada al segle XVIII pels mateixos que mantenen a la força i contra raó de ser, aquest insòlit circ o regne: la judicatura espanyola. Crida l’atenció que un nostrat personatge, canonitzat, nobilíssim, penedesenc i més que probable membre del Casal dels comtes-reis catalans, autor del cos legislatiu més important de la Edat Mitjana i punt de referència de tot -tot!- el dret canònic, civil, penal i processal, conegut a fora com a Raymundus de Cathaloniae, hagi esdevingut patró dels juristes espanyols. Sobta l’apropiació que fan a Madrid d’una persona quina identitat nacional no era, i és, cap altre que la de cathalanus natione. L’any 1944 els savis de la dictadura d’en Franco creen una distinció per premiar el mèrit a la justícia i recompensar fets notoris o serveis rellevants, de caràcter civil i en el camp del dret. El Franquisme -en una Espanya que sembla que tret d’un Cid, mai aclarit, un Cervantes Sirvent, i d’una femella dita Isabel que a tot estirar muntava la nata a la cuina i amb el pinta d’en Ferran s’acotava a l’espona del llit, no tenia figures pròpies ni rellevants ni conegudes més enllà del seu melic- trià una persona de les més representatives de Catalunya de tots els temps. Fixeu-vos en l’agror de la mala llet: distingir funcionaris acòlits al règim i que impartien -i continuen fent-ho- una justícia feta a mida d’uns interessos determinats per afavorir exclusivitat cultural i la particular visió radial en la tan fanàtica com absurda idea d’unidad de destino en lo universal. Aquesta Gran Cruz, aquest disbarat, ratlla la indecència a costa de diners catalans: haver de mantenir una Cancillería de la Orden de San Raimundo de Peñafort, una Subsecretaría de Justicia i una División de Derechos de Gracia y Otros Derechos, més el pagament de les insígnies, creus i medalles d’or, argent i bronze -d’ostentació volumètrica i mal gust cutre quillo- que inclou un plus salarial que s’incorpora al full de nòmina del distingit funcionari públic. Un yomeloguiso-yomelocomo discret, no retallat. La vigència i continuïtat de lleis colpistes demostra fins a quin punt el règim monàrquic i els jutges dels tribunals s’han mantingut en el marc il·legítim i de complot civil d’estat, on el braç judicial i l’executor funcionen a l’uníson en toc de pilotes permanent i en un guàrdiacivilesc aporellos ultratjador d’església, escola, paeria i parròquia. On ells mateixos -vil i deshonestament- rellegeixen al pontífex Gregori IX i s’atorguen lleis per il·limitar-se la passió nociva sota la regla de la manipulació del dret, en perjudici i negació dels drets d’altres. Castella es preocupà durant segles de traduir milers d’obres i documents escrits en les llengües que envoltaven un romanç aïllat i presoner d’un espai eixut erm, armat i sense mar. Obligà a passar pels sensors tota obra, llibre, mapa o compendi que queia a les seves mans. Llevà, requisà i abans de cremar es va apropiar dels continguts i, fins i tot, si podia d’autoria. I ja sabem, que quan es tradueix, ben poquet se’n aprèn de concepte i sentit. És com amarar el vi, aigualir-lo, i fer-ne tintódavarano. Fixeu-vos que la poc edificant màxima con sangre entra es refereix sols a la lletra. Golafres de textos per fer créixer un corpus on prevalia testosterona a neurona. I aquí és on rau la clau per entendre el problema espanyol i el seu mal encaix en la nostra societat integradora per caràcter, suau per mediterrània. Van legislar -i legislen encara- per imposar arreu i arran un sol idioma sense atendre ni respectar la realitat que els envolta. Feren recular el llatí dels estats membres de la culte Corona d’Aragó -idioma franc de l’època- on l’alternàvem i fèiem servir en textos legals i oficials. En la malaltia contra l’enteniment anomenen com els hi dóna la gana les llengües veïnes i faran prevaldre contra la nostra els identificadors dialectals per desmembrar-la o com a la Franja n’inventaran nom: aragonés oriental. Un orient que va de Fraga a l’Alguer i de Salses a Guardamar. Parany que para la seva darrera carta Gran, Continuació del 39 que no pas Constitució del 78. I tota trampa, robatori, prevaricació, espoli fiscal, mentida, engany, falsedat, … no és exemplar, ni devot, però sembla que sedueix el vot. El vot dels ignorants. El Ministeri de Justícia penja creus medalles i eleva sous, doncs, sinó a la imbecil·litat i a la idiòcia, sí a l’èxit d’un foll projecte politicojurídic que no s’aturarà fins que espectadors i víctimes no ens independitzem d’ell. Manel Ramoneda