El Rafa Carmona és el director de l’Institut Pere Vives Vich des de fa 8 anys, i quan acabi aquest curs donarà el relleu a un nou equip directiu. Parlem amb ell perquè ens comenti de la seva trajectòria personal a l’Institut, on hi ha estat com a alumne, professor i director. També parlem del moment actual de l’educació i de la importància de l’institut tant a la ciutat d’Igualada com al conjunt de la comarca.
Què és el Pere Vives?
Buf… És difícil de contestar aquesta… El Pere Vives no és qualsevol institut. És un lloc on, bàsicament, ens preocupem per les persones. Agafem la persona en tot el seu conjunt, la seva situació personal, acadèmica, social… I això, independentment de l’oferta educativa crec que és el que més valoren les famílies.
Veig que no parles d’alumnes, sinó de persones.
Sí, perquè aquí no només venen a estudiar. Aquí venen a conviure, a formar-se. Però no només ho fan els alumnes, sinó que també ho fem els professors, les famílies o el personal no docent.
Personalment, què representa per tu el Pere Vives?
Jo vaig entrar-hi l’any 1979, amb 14 anys, per fer el BUP i el COU. Jo vaig arribar a Igualada d’Almeria i l’educació primària la vaig fer al Gabriel Castellà. L’entrada al Pere Vives va ser una experiència importantíssima d’integració i inclusió, com diríem avui en dia. Jo el català el vaig començar a escoltar al Pere Vives. En aquella època el barri de Montserrat, on vivia, era bàsicament una zona amb molta immigració d’altres llocs d’Espanya i només s’hi parlava el castellà.
L’època de l’institut és on segurament s’hi fan les amistats que aguanten durant els anys, no?
La meva colla d’Igualada es va crear a tercer de BUP. Vam formar un grup tan maco que encara ara quedem de tant en tant. Ja no podem quedar tant com ho fèiem quan teníem 20 anys, però encara programem viatges una vegada a l’any. A l’institut s’hi creen vincles que duren per sempre.
Quan estaves aquí com alumne, t’imaginaves que algun dia hi vindries com a professor?
Jo ara sóc professor de Filosofia. Però imagina’t que en aquella època no s’estudiava l’assignatura fins a 3r de BUP, així que jo no tenia la idea d’estudiar Filosofia, així que encara menys ser-ne professor. Però a mi em va marcar un professor de Filosofia que vaig tenir a COU.
Vaja, com el Merlí.
Exacte. És que a vegades no tenim en compte la importància que tenen els professors en la vida dels alumnes. Quan veus un professor que s’aboca en les classes, que transmet, que té empatia, això a mi m’emociona. Aquest professor, l’Alberto Revenga, un cop m’ho va comentar, que per què no estudiava Filosofia i un cop la vaig tastar, vaig veure que m’encantava.
I a tu, com a professor, t’ha passat mai que un alumne estudiï Filosofia “gràcies” a tu?
Sí, i és un orgull. Molts veuen la Filosofia com “què m’està explicant aquest professor?”, així que la nostra primera feina és obrir-los la ment, que mirin la realitat d’una altra manera. L’objectiu dels professors és que allò que ensenyem serveixi als alumnes per desenvolupar-se com a persones. Hem de fer que els alumnes tinguin inquietuds, i que no deixin mai de tenir-les.
Quan tornes al Pere Vives com a professor?
Va ser l’any 1995. Però en aquesta primera etapa només hi vaig estar un parell d’anys. Després hi vaig tornar l’any 2005 i fins avui.
És molt gran el canvi entre entrar-hi com a alumne i fer-ho com a professor?
És clar, i el que més em va sobtar a l’inici va ser tenir com a companys aquells que havien estat professors meus quan jo era alumne. Recordo que em van acollir d’una manera fabulosa.
Fa 8 anys que vas començar a ser el director del Pere Vives. És molt gran el pas de professor a director?
Es redueixen les hores de classe perquè ens hem de dedicar a tasques de gestió, però al mateix temps no volíem deixar la docència de banda. Penseu que l’Institut és com un petit poble. Entre alumnat, professors i personal no docent arribem a ser al voltant de 1.000 persones i gestionar-ho tot té les seves complicacions. Evidentment, és una feina de tot l’equip directiu, no només meva.
Has gaudit d’aquesta etapa com a director?
I tant! Ara, quan s’acaba aquest curs el nostre equip directiu ho deixem, però ho hem gaudit molt. Si fem un pas al costat no és tant perquè estiguem cansats, sinó perquè s’ha de donar pas a altres persones, noves idees. Sempre és bo que hi hagi aquesta renovació.
Com creus que ha canviat el projecte educatiu en aquests 8 anys?
Hem intentat implementar una renovació adaptada als nous temps. Quan vam començar s’iniciava una crisi econòmica molt important, i els primers anys vam haver de fer una gestió molt eficient dels recursos dels quals disposàvem.
Un altre canvi important en aquests darrers 8 anys és el tecnològic. La tecnologia afecta en tots els àmbits de la vida i també a l’escola.
Aquestes són coses que no només han passat aquí, al nostre institut, sinó que als centres educatius catalanes en general. De la mateixa manera, ara també tenim una visió molt més integradora, a l’institut hi ha molta més diversitat.
Ha canviat la manera de fer dels alumnes? Per exemple, es diu que la capacitat de concentració cada cop és més baixa.
Potser és cert, però nosaltres també hem de canviar el xip en aquest sentit. Hem de canviar la manera de fer l’educació. No cal fer-ho de dalt a baix, però sí que s’han de fer canvis. La qüestió tecnològica afecta els valors, la transmissió de coneixements, i per tant, nosaltres hem de saber com incloure aquesta tecnologia a l’aula.
I com canvia això el model educatiu?
Segurament ja no es tracta tant d’ensenyar als alumnes per tal que coneguin un tipus d’informació. Aquesta informació ara ja la tenen a l’abast a través d’internet. On sí que els podem ajudar és en la recerca d’aquesta informació, en les aptituds a desenvolupar. Hem d’evitar molta memorització i potenciar la selecció d’aquesta informació. És que de fet, ara, estem envoltats de tanta informació que els hem d’ajudar a distingir quina és bona i quina no ho és. Avui en dia l’analfabet no és aquell que no sap llegir i escriure, sinó que ho és aquell que no sap seleccionar la informació.
El Pere Vives va més enllà d’Igualada, té rellevància a tota la comarca, oi?
El Pere Vives no és qualsevol lloc. Persones com jo, que hem estat alumnes i professors, potser hem estat més hores aquí que a casa nostra. És més que un institut, jo això ho tinc molt clar.
Com diries que ha evolucionat en aquests 50 anys?
L’institut ha estat sempre un lloc molt obert d’idees. Jo vaig començar com alumne durant la transició i va ser entrar aquí i trobar-hi un seguit de professors que ens van canviar com a persones. Hem d’estar sempre al dia.
Ja heu fet diversos actes per celebrar aquests 50 anys.
Sí, de fet aquest 31 de maig fem l’acte de cloenda de totes les activitats que hem fet durant tot el curs. Vam començar amb l’acte d’inici del curs escolar d’Igualada, que el vam fer aquí. La revista de l’institut, l’Argot, la dedicarem quasi tota a aquest aniversari. També vam fer una exposició a la Biblioteca d’Igualada, vam tenir el nostre espai Igualadiníssim, etc. Hem fet moltes activitats, no acabaríem mai de repassar-les.
Per acabar ja. Amb quin espai de l’Institut et quedaries?
Jo tinc un molt bon record del teatre. De quan era alumne i amb el professor Andrés Calvo vam representar diverses obres. És un espai on et sents lliure, obert, ampli. On realment et senties tu mateix.
I algun moment en concret?
Assenyalar un dia determinat costa. Desgraciadement hem passat moments complicats, amb les defuncions d’alguns companys com el Ramon Nadal o l’Eugenia Minguillón. Aquests són moments que et toquen però que també t’ajuden a superar-te. Els tenim tanta estimació que ara són models per a nosaltres. I els moments de satisfacció són constants. Només relacionar-te amb els alumnes ja ens agrada. És entrar a la classe i sentir-te bé. La nostra professió és realment vocacional, no podem fer-la per fer-la.
