Quina vergonya! – Josep M. Carreras

40

El drama dels immigrants a Europa està adquirint dimensions catastròfiques. Possiblement és el moviment més important després de la segona guerra mundial. La gent que fuig dels desastres de la guerra al Pròxim Orient es compta ja per centenars de milers. No cal estranyar-se’n si veiem les imatges que ens ofereix la televisió. A més de la destrucció física de ciutats senceres, la brutalitat amb què l’Estat Islàmic tracta els habitants dels territoris que controla supera qualsevol sensibilitat. M’han arribat per internet unes imatges esgarrifoses que m’han quedat gravades fins al punt de crear-me un profund desassossec. Una dona assassinada d’un tret al cap pel sol fet de dur una peça de roba de color, un imam fent un discurs davant una reixa “decorada” amb els caps tallats d’una dotzena d’adversaris, un grup d’infants amb túniques de color taronja tancats en una gàbia abans de ser ruixats amb benzina i cremats vius, una noia cristiana lligada a un llit i morta clavant-li un crucifix a la boca, una rastellera de cossos decapitats penjats cap per avall… El fanatisme i la barbàrie no tenen límits.
No és estrany que milers de persones facin esforços desesperats per fugir de tant horror i sofriment. Però com els rep la democràtica i civilitzada Europa, la que proclama el respecte als drets humans, la Igualtat, Llibertat i Fraternitat? Els empaita com a gossos, els tanca en camps de refugiats en condicions infrahumanes, posa tanques i filferrades per impedir-los el pas com si es tractés de perillosos delinqüents. La tragèdia sembla haver-se convertit en rutina. Els dos-cents morts a la bodega d’una pastera per inhalació dels fums del motor o els 71 cadàvers trobats en un camió frigorífic prop de la frontera d’Àustria són els darrers casos, però només aquest any més de 2.500 persones han perdut la vida en l’intent de trobar la llibertat.
La rica Europa del benestar ha convertit aquestes víctimes de la guerra en uns pobres desgraciats, vagabunds empesos només per la voluntat de tenir una vida lliure que els és negada aquí i allà. Europa i Amèrica han estat massa temps mirant a una altra banda mentre al Pròxim Orient es massacraven les diverses faccions d’un islamisme fanàtic. Eren problemes llunyans, en països amb cultures, religions i llengües molt diferents de les occidentals. Però quan els que fugen de la barbàrie han travessat fronteres i han buscat acolliment i refugi, a la democràtica Europa se li ha plantejat un problema. I la solució adoptada no és menys criminal que la dels perseguidors. On han anat a parar els drets humans? Davant el pensament d’haver de renunciar a una ínfima part de les comoditats de la societat del benestar, s’han instal·lat barreres, s’hi ha enviat la policia i l’exèrcit per impedir el pas d’aquest altre exèrcit de milers de víctimes desesperades que vaguen fins l’extenuació només per aconseguir una vida digna.
Si el fanatisme dels uns no té límits, l’egoisme dels altres tampoc. Europa té un problema. I jo sento vergonya de ser europeu en aquestes circumstàncies.
Josep M. Carreras