Quelcom més que la llengua – Pere Escolà

0

catalunya_espanya.jpg Ja fa anys, vaig escoltar el míting d’un polític aleshores emergent. Explicava la manera de ser dels ciutadans de Catalunya i les diferències amb els d’Espanya. Es deia Josep Lluís Carod-Rovira. El discurs em va captivar per l’enginy amb les paraules, que vaig atribuir a la seva condició de filòleg. Després vaig veure que el repetia allà on anava. No era frescor intel·lectual, sinó efectisme dialèctic. Però, l’anàlisi continuava sent vàlid. Certament el llenguatge ens mostra perspectives diferents de la mateixa realitat. En castellà es diu ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ i en català ‘gat vell’ i ‘gata maula’. La sort màxima de la rifa el masculí ‘el gordo’ i un femení, ‘la grossa’. De la dona de Sant Josep, els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i els catalans que sigui ‘Mare de Déu’. Allà paguen ‘impuestos’ (que ve d’imposar) i ací ‘contribucions’ (que ve de contribuir). Ací ens vestim ‘de cap a peus’, mentre que allà ho fan ‘de pies a cabeza’. A les Castelles cada any celebren les ‘Navidades’ i ací sols el ‘Nadal’, perquè sabem el que val cada cosa. Així es veu la mesura en el ‘bon dia’ i ‘bona nit’ a cada jornada, enfront de l’abundor dels ‘buenos días’ i ‘buenas noches’ d’aquesta Espanya on sembla que tot va a dojo. Donen ‘besos, abrazos, pena, paseos … ‘ perquè no els costen res. Els catalans donem més aviat poc i com tot ho hem de treballar, som individualistes i ‘fem petons, abraçades, pena, tombs…’. Allà diuen imperativament ‘¡oiga!’ . Ací filem prim i diem ‘escolti!’. Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’. I això no és baladí, perquè ambdós colors són totalment oposats quan es parla dels cabells de la gent. I de les persones també en tenim un concepte ben diferent. Els espanyols desvergonyits ho són del tot. No tenen gens ni mica de vergonya. No hi ha matís, sinó aparença. Els diuen ‘sinvergüenzas’, mentre que els equivalents catalans, només són uns ‘poca-vergonyes’ que vol dir que potser, per algunes coses en tinguin i per altres no. Vulgarment, dels genitals femenins en diuen ‘almeja’ – un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir- mentre ací se’n diu ‘figa’ -un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable- com també ells ‘hablan’ perquè se’ls escoltin i en canvi ací ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, encara que sigui sense èxit, per intentar que el diàleg sigui constructiu. Allà per ensenyar a fer alguna cosa a algú en diuen ‘adiestrar’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la sinistra’(esquerra)… Probablement també per això, Francesc Homs, conseller de la Presidència i portaveu del govern, deia fa poc que els catalans sempre hem anat a Madrid a fer propostes i allà ens deien el que acceptaven i el que no. Una relació entre l’amo que dóna i l’obrer que reivindica. Però ara volen que les coses siguin diferents. Si s’ha de fer una negociació equitable és l’estat qui ha de fer una proposta pels catalans, perquè ells fan les lleis, però han de fer que tothom s’hi senti com a casa. Sabem qui demana ser tractat amb respecte i que diu que només hi ha el que hi ha. Sembla la història d’aquell germà que viu a la casa i ha treballat per fer-la gran, però que cansat del tracte, vol anar-se’n pel seu compte. Per això rere de cada mot s’hi pot trobar l’expressió d’un comportament i d’una psicologia diferenciada. No cal discutir quina és millor. Ni barallar-se. Ni tampoc és un problema de traducció, sinó d’entendre’s. És de convivència i veïnatge. De respecte i de llibertat. Pere Escolà