Què tenim? – Ingrid Motis

1

matricula.jpg Em pot posar un treballador per emportar, si us plau? Sembla ser que a això es dedica el nostre país. A preparar comandes, a treballar a fons per formar els millors professionals de totes les doctrines possibles dins les universitats públiques. Són gent que gràcies als ajuts en educació ha pogut estudiar, ha dedicat grans esforços i el seu temps per ser els millors en la seva disciplina. Persones amb capacitat de reacció suficient dins la seva professió com per poder destacar per sobre dels més competitius. Parlem dels millors investigadors, dels millors metges, educadors, enginyers, arquitectes, tècnics… Això m’ha fet pensar en un anunci recent d’una coneguda beguda on es preguntava “Què tenim?” Doncs tenim bons mestres i tenim bons estudiants, tenim gent amb ganes i amb il·lusió per mostrar les seves qualitats com a professionals. El que no tenim són oportunitats, ni facilitats laborals, ni bon tracte ni respecte pels treballadors. Ajudem a l’estat a formar uns grans especialistes en totes les doctrines possibles, és a dir, entre tots col·laborem a formar professionals òptims per “regalar-los” després a l’estranger. El que més em sobta és que des del govern se’ns insta a marxar fora del país, fins i tot es creu positiu incentivar els joves a no menysprear una oferta laboral als afores. L’excusa que hi donen és, ni més ni menys, que el que anomenaríem fer un dipòsit al X%. És a dir, deixar personal, a canvi de fer-nos conèixer com a país i de creure que en algun moment aquest personal tornarà a casa nostra però millorat (amb interessos), i això mateix ho qualifiquen d’inversió en educació. Com a jove estudiant que sóc, i segons el que se’m fa entendre, quan acabi els estudis professionalment parlant no se’m valorarà, ni respectarà, no m’oferiran facilitats laborals, reduiran els meus drets com a treballadora i em retallaran més enllà de les ungles. Se m’anima, en canvi, a marxar fora del país i a sobre aplaudint-me pel fet de no haver de patir per uns fills que no tinc. A canvi de tornar al cap d’un temps i fer promoció dels meus orígens a indrets més internacionals. Potser és per això que cada cop costa més pagar una matrícula universitària, potser es vol deixar d’invertir en futur per a altres països, ara ho entenc. La gent marxa, i rebem en forma de notícia els noms de diversos premis atorgats a l’estranger cap a persones nostrades. Potser sí que els millors professionals haurien de fer cas i fer vida a altres cultures, amb unes condicions laborals infinitament millors, amb millors drets, amb millor sou… deixant als que aquí en restin que treballin sense il·lusió per un estat que no els oferirà un bon futur a canvi. Ingrid Motis – Jove Cambra d’Igualada