Que hi hagi feina

0

donativo.gif Que hi hagi feina i que sigui de la màxima qualitat possible. Que tant si t’has pogut formar molt, com si no t’has pogut formar tant -perquè les condicions econòmiques no t’ho van permetre- puguis trobar ben a prop del lloc on vius, una feina digne, amb unes condicions salarials i de treball pròpies d’un país socialment avançat. I que si has engegat un petit projecte empresarial o d’autònom, que es valori el risc que assumeixes i que contractar persones indefinides no et suposi un risc de perdre tots els teus estalvis en el futur. Que ens puguem educar en bones escoles, instituts i universitats, dotades amb el finançament públic adequat. Que quan patim alguna malaltia, el sistema de salut pública del país ens garanteixi una ràpida i bona atenció. Que quan ens jubilem, ens paguin una pensió digna i no ens condemnin a la pobresa durant els últims anys de la nostra vida. I que quan ja no ens puguem valdre, disposem d’uns bons serveis assistencials finançats públicament (residències, centres de dia, assistència a domicili, etc.). Això és el que volem totes les persones del món. Els catalans i catalanes del segle XXI també. Penso que és això el que cal exigir als diputats i diputades que surtin elegits en les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 25 de novembre. I per això, necessitem el més aviat possible, la independència política de Catalunya. No tota Europa està patint avui una crisi econòmica tan accentuada, ni un nivell d’atur (22,5%) tan elevat com Catalunya. Suècia (7,3% d’atur), Noruega (3,2%), Àustria (4,0%), Dinamarca (8,1%), Finlàndia (7,6%), Flandes (8,1%), Escòcia (8,0%), per posar l’exemple de 7 països amb unes dimensions demogràfiques i de PIB similars a les de Catalunya, estan molt millor. L’explicació és que aquests països, des de l’inici de la crisi, l’any 2008, han pogut aplicar tots els recursos que genera la seva economia a dues finalitats prioritàries: 1) Plans d’estímul econòmic per incentivar l’activitat empresarial i l’ocupació (hi han invertit més de 16.000 milions d’euros anuals, alguns d’aquests països) i 2) Mantenir i desenvolupar un estat del benestar en el qual la despesa social (educació, salut, atenció a la dependència i pensions) representa més del 30% del PIB i prop del 25% de la població activa treballa en aquest tipus de serveis. A Catalunya destinem a despesa social només el 17% del PIB i hi treballa un 8% de la població activa. Tinguem-ho clar: sense els 16.000 milions d’euros que se’n van a l’Estat espanyol i no tornen, no hi ha res a fer. Amb aquests recursos, ben invertits (cal un compromís amb allò públic, amb l’emprenedoria i amb la redistribució de la riquesa) i ben gestionats, tot és possible. El missatge davant d’Espanya, de la Unió Europea i del món no pot continuar sent ambigu. A partir del 25 de novembre, ERC segona força al Parlament de Catalunya, condicionant de forma decisiva l’actuació de CiU i empenyent-la cap a l’assoliment de la independència en un termini curt, al mateix temps de que es garanteix la recuperació i el desenvolupament de l’Estat del benestar a Catalunya. Josep M. Palau