És fàcil confondre propòsits amb objectius. Perdre’s en l’abundor informativa i caure en una realitat materialista i intranscendent. Tenir totes les respostes abans de fer-se cap pregunta. Saber-ho tot arrossegats per la tecnologia, les xarxes socials, l’individualisme, el pragmatisme i la mandra. Estar segurs de posseir la veritat. D’estar convençuts de tenir tota la raó. I queixar-se del poc cas que ens fan. És un greu error. Com emplenar-se la boca amb la necessitat de la innovació. Del canvi. D’exigir una mentalitat oberta, creativa i flexible, quan la majoria no la té. La majoria, incapaç de gestionar la complexitat, limita els seus coneixements a la superficialitat. A alguna cosa que han llegit o sentit, ves a saber on. I viuen reduïts a la única dimensió en la que es belluguen. Mai tenen dubtes, ni cerquen res. Ni la confrontació de parers amb els altres, perquè els fa por. Prefereixen la serenor de l’assentiment social. En lloc de cercar el seu propi destí, es converteixen en anyells d’un remat que es mou pels interessos del poder polític i econòmic. Esclaus dels que decideixen quines han de ser les creacions de la humanitat. Dels que defensen que el coneixement i el saber no es poden quantificar, si no té un ús pràctic i tangible. Dels que diuen que res val, si no serveix per a fer diners. D’aquells que prediquen que en aquest món global, només compta la productivitat. Els que s’han apropiat del valor del temps i del pensament, per convertir-los tan sols en un factor econòmic.
I aquest plantejaments són errats i perillosos. Cal revoltar-se contra aquest pensament únic, exclusiu i excloent, fet d’una societat d’especialistes i especialitzats, que no saben on van ni el que volen. Que tenen la mirada encegada en les noves realitats tecnològiques, en lloc d’aprofundir en la cerca interior. Cal accedir a l’herència del passat i a les creacions que potencien la lucidesa en la manera com ens hauríem de situar en el present. S’ha de nodrir i arrelar la indagació sobre com volem viure i conviure, sense oblidar que cadascú s’educa i acaba per construir-se a sí mateix. Es pot aprendre molt a través de la lectura i la conversa. De voler copçar el coneixement profund de les coses. On s’hi arriba amb l’esperit crític i el pensament. Fins fer-se una opinió pròpia. I quan no ho fem, obrim les portes a un món de barbàrie. D’elits a qui no els importen les persones. Perquè sols volen seguir obtenint beneficis. I davant d’això, l’acció personal és la millor arma. Intentar viure en harmonia i crear vincles de qualitat amb tot el que ens envolta. De fet, és per l’únic que val la pena lluitar. Gairebé tant com per sobreviure. Perquè la condició humana ha evolucionat poc, malgrat el món hagi canviat molt. I no tot s’acaba en nosaltres.
