Quants aturats tenim?

Q

Fa poc ha esclatat la polèmica per les diferents maneres de mesurar els aturats. Juan Rosell, fa unes declaracions que immediatament són contestades per les centrals sindicals. El President de la CEOE va dir que no es creia les dades de l’última Enquesta de Població Activa (EPA) que frega els sis milions d’aturats i defensava les dades que publica el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social que parla dels que estan enregistrats a l’INEM, i que només són cinc milions d’aturats. Però van ser unes declaracions imprudents, i més venint d’una persona informada i preparada. No són aquests temes per “obrir debats” i per justificar el que és injustificable. Tot Europa dóna credibilitat a la EPA que és la mesura que s’utilitza per comparar l’atur de les nostres contrades amb les de la resta del món. És ben trist que es digui que l’Administració elabora documents “ineficients i dolents”. Perquè és la mateixa que prepara els pressupostos, controla les desviacions, el dèficit públic, les balances fiscals, i de la gestió dels fons públics. I això porta a preguntar-se si és que algú pot fiar-se d’alguna cosa en el nostra país. Els sindicats rebutgen aquestes valoracions, però tampoc aporten arguments per rebatre’l. Les persones s’apunten a l’INEM perquè és el lloc on es tramiten les prestacions. Però ja fa molt temps que aquest organisme estatal no serveix per contractar personal ni per trobar feina. En realitat no arriba ni al 3% dels nous contractes de treball els que vénen per la que s’anomena també com oficina de “col·locació”. Per això hi ha molta gent que no treballa i no està “inscrita” en les llistes. I ja no diguem aquelles persones que davant el panorama allarguen els estudis perquè no volen estar esperant i prefereixen invertir temps en preparar-se millor en un “mercat” on cada ocupació disponible és cobejada per molts aspirants. Hi ha feines que avui són ocupades per titulats amb qualificacions molt superiors als requeriments que es necessitarien per aquestes feines. Les persones hi accedeixen sovint amb currículums amb molta preparació, també amb experiència i també, per recomanació, de gent que els coneix d’alguna feina anterior o de l’ambient familiar i creu que la seva contractació serà un encert. Malgrat això, són moltes les feines que s’agafen a precari, amb sous molt més baixos que anys enrere i a vegades amb horaris molt més llargs que els d’una jornada normal. I no tot s’acaba amb l’eina de mesura. Rosell ha parlat que l’Administració està sobredimensionada i ha demandat “eficàcia, control, auditoria i avaluació” en el sector públic, d’igual manera que s’ha fet en l’empresa privada. Ha dit “quan una cosa no funciona cal avaluar-la, mirar-la i arreglar-la i en l’Administració pública desgraciadament ni es controlen ni se solucionen les coses”. Al seu criteri seria preferible que “alguns funcionaris estiguin a casa, cobrant un subsidi, que en el seu lloc de treball sense fer res i gastant bolígrafs i telèfon. Sortiria més barat per als comptes públics espanyols mantenir-los a casa si no tenen treball efectiu”. I encara que tothom sap que s’ha de reformar l’Administració, encara que alguns ho neguin, és una mala solució la que proposa. Mai s’ha de banalitzar i parlar de bolígrafs i telèfons. Només cal veure com han augmentat les retribucions salarials dels organismes més propers, com els ajuntaments de la comarca de l’Anoia des del 1999 al 2010. I això és el mateix que ha passat en la resta de les administracions. I la majoria dels nous funcionaris només serveixen per complicar els processos, afegint entrebancs, tant a les persones com a les empreses. L’atur a Espanya és esgarrifós i escandalós, i als joves els estem robant el futur. Però no serà mantenint duplicitats en la funció pública –en funcions que s’han cedit a les comunitats autònomes, als nous organismes, a estaments que ningú sap per a què serveixen, etc- que ens en sortirem. No es crearan llocs de treball sostenibles amb enquestes, i funcionaris desmotivats posant pals a les rodes. Sols s’aconseguirà recolzant a gent il·lusionada, valenta i que es pugui guanyar la vida amb el que fan. Pere Prat