“Quan jugàvem al carrer…”, altrament la Colla de la plaça de la Creu

1497

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

 

“Quan jugàvem al carrer…” vol ser a més de la veu de la memòria de més d’una dècada, un elogi a l’amistat; una amistat, de primer, de 7 amics, i més tard, incrementada amb 10, que des dels anys 50’s s’ha fet sempiterna perquè es va construir –a la meva manera de veure- amb els millors valors de la infància: la innocència, l’honestedat i la generositat. Es tracta, doncs, d’una resumida crònica de la Igualada dels anys 50’s, obtinguda de la mà dels seus protagonistes i focalitzada a l’entorn de la plaça de la Creu; un indret molt proper si es considera que tots havien estat alumnes -de petitons- de la Divina Pastora. I, a resultes d’això, a partir dels 7 o 8 anys, aquests nens van convertir aquesta plaça en el seu punt de trobada i se la van fer seva.

Plànol dels punts de procedència.

D’antuvi, una mirada al passat ens presenta una Igualada dels anys 50’s en què aquests nens –majoritàriament- havien nascut a la pròpia llar d’un part assistit per una llevadora. Ells van ser criatures de pit i de bolquers de gasa, rentats a mà i assecats al sol. El seus passeigs va ser a dalt d’un voluminós cotxet de ferro. I, escassament visitaven al metge si no és que estiguessin malalts o s’haguessin de vacunar. Igual que a totes les criatures, a ells se’ls va batejar per l’Església en el sí d’unes celebracions familiars molt íntimes. El xumet era un clàssic i els sonalls i ninots també; eren els artefactes que els entretenien durant llargues hores de bressol sense interrompre quasi mai el feinegi domèstic de les mares.

Alguns diumenges a la tarda, a part del cinema, les famílies anaven a veure algun partit de futbol o bé alguna carrera de bicicletes al Velòdrom, esperant des de la grada veure si naixia algun ídol sobre la pista de ciment. Però, seria el futbol l’esport que s’aniria imposant sobre altres espectacles; no sense treure mèrit a les importants competicions de natació dels mesos d’estiu.

Dalt.- X. Roig, C. Paradell, Xospi, A. Tomàs. Sota.- J. Valiente, R. Paradell, P. Soler.
R. Paradell, X. Roig, J. Carpi, P. Soler, C. Paradell, J. Valiente, A. Tomàs, Xospi, P. Aribau, J. Barrieres. Foto: Carmel.la Planell.

En un altre sentit, els imperatius morals del règim franquista van contribuir a què moltes festes tinguessin un exprés caràcter religiós -sempre en honor a verges o sants- amb la qual cosa poc es podia aspirar a estadis de diversió. Així, aquests nens, a més de participar –des de l’escola- de la tradicional “hora santa” i demés oficis, eren convidats a fer d’escolanets amb la possibilitat de viure la dura experiència d’acompanyar el sacerdot en els actes fúnebres.

I, des de l’àmbit del lleure, en un temps en què alguns carrers encara estaven sense llambordes, excepte els del centre, ells gaudien dels seus patinets o bicicletes, fent-se seva la ciutat. A les seves hores lliures, que eren moltes, es trobaven per a jugar des de la tarda fins al vespre, ocupant gairebé mitja plaça de la Creu amb els seus jocs. Així, de tornada de l’escola, berenaven acompanyant-se de les típiques sèries radiofòniques infantils com: “El tambor” o “Pepe Iglesias, el Zorro”, entre d’altres, amb la cançó del “Cola Cao” com a rerefons; una lletra que els va quedar ben gravada a la mollera.

Tot seguit, anant cap a la plaça, era habitual d’entretenir-se pel carrer observant el funcionament dels tallers o comerços; espais on es constatava que -llavors- tothom tenia feina. De passada, quan es descobria alguna casa abandonada o algun solar era com obrir una caixa de sorpreses; qualsevol cosa podia suposar una oportuna troballa. Puntualment, un cop formada la quadrilla, es jugava a l’amagatall, a les fletxes, a les boles, a patacons, a les xapes, a cavall fort, al mocador o amb l’escorça. I, és aquí que, a nivell anecdòtic, tots recorden que baixaven a la riera i es dedicaven fins i tot a tirar pedres a xavals d’altres quadrilles. Una altra història eren les caminades cap a la creu d’en Maginet, des d’on enfilaven camí amunt la Costa del Carme fins a arribar més enllà de la Font Trobada; llocs recòndits que guarden molts dels seus secrets.

Plaça de la Creu, l’any 1954.

Si bé deixen petjada saltar-se les prohibicions de fumar cigarretes; ells van estrenar-se amb unes arrugades i dolentíssimes cigarretes d’anís (anomenats “matafaluga”) que apuraven passant-se-les d’un a l’altre. Seguidament, van venir els “Bisonte” que se’ls amagaven als marges del Rec. Això no obstant, mai no oblidaran aquell regust de mastegar pals de regalèssia o bé les barres de regalèssia negra tan enganxoses. Ara bé, com a extres: els “Chupa Chups” i els xiclets Bazooka.

Tanmateix, hi ha alguns episodis considerats del tot inesborrables: l’exposició de pessebres a la plaça, amb motiu del Nadal; la Fira de Reis, amb els xarlatans venent flassades; la gran atracció i aventura dels cotxes de xoc; el ritual estiuenc de donar un cop de mà a la parada de síndries i melons; àdhuc les nits baixant les famílies a prendre la fresca al carrer o als bancs de pedra de la plaça.

A mesura que passaven els anys, certs avenços van conduir al pas dels fogons de petroli cap a les primeres cuines de butà, de les neveres de gel als frigorífics elèctrics, i sobretot de les ràdios –de sobre el bufet- als transistors amb piles i als primers televisors, amb més moble que pantalla. En qüestió de temps es començarien a fabricar unes joguines: els “Juegos reunidos”, Geyper o bé l’“Scalextric”, i d’altres, que contribuirien a què els nens no passessin tantes hores al carrer. De retruc, la ciutat s’anava omplint de més pisos i pisos, que configuraven nous barris; deixant els vells carros –del passeig de les Cabres- només per als dies de mercat. La ciutat no tardaria a omplir-se amb els primers utilitaris: el 600 i el 124, i amb motos Mobylette i vespes Lambretta. En conseqüència, el carrer deixava de ser de i per als nens.

El següent capítol és que aquests nens van passar de ser nens a ser adolescents. A l’escola hi havia bons i mals estudiants. En molts casos, ells no van arribar a cursar d’altres nivells que el batxillerat elemental i ben d’hora (sobre els catorze anys) van posar-se a treballar a mitjan dels 60’s, la dècada en què va començar a canviar el mon… Era el nou període que, gràcies a idees i corrents vinguts de fora, van veure uns canvis rellevants en els costums i en la manera d’entendre el mon i la vida; una albada de la que se’n van fer ressò aquests adolescents bo i lliurant-se cada un a uns nous horitzons.

Al capdavall, el tocadiscs lliscant la seva pua de diamant sobre els moderns discos de vinil de músiques estrangeres se sumaria a deixar enrere aquell món de nens de pantalons curts i de cames plenes d’esgarrapades de tant jugar. En aquest acte, mirar enrere i reinterpretar aquells anys ha estat -per a tots ells- descobrir una veritat espaterrant: que els nens i adolescents d’aquella època eren capaços d’inventar un tot del no-res i sabien gaudir amb les situacions de joc creades per ells mateixos.