Prou d’hipocresia – Pere Prat

0

BANGLADESH.jpg El passat 24 d’abril a la ciutat de Savar, a la província de Dhaka a Bangladesh, s’esfondrava un edifici industrial de tres plantes provocant més de 550 morts, centenars de ferits i molts desapareguts. Un nou accident que s’afegeix a la llarga llista de tragèdies en tallers de diferents parts del món on es produeix roba a baix cost. No és el primer accident a Savar. Des del 2005, unes desenes d’esfondraments i d’incendis han fet més de 500 morts. Però no és només un problema d’aquesta ciutat. A Karachi, Pakistan, el 2012 van haver 400 morts en un altre incendi. I això passa mentre ací es perden milers de llocs de treball en fàbriques ben instal·lades, amb treballadors assegurats i amb unes correctes condicions de treball. Les grans cadenes de distribució compren roba per un euro i la revenen en les seves botigues a 15 o més. Un bon marge per poder estar en bons emplaçaments a les millors ciutats. Així han aconseguit escombrar els petits comerciants. Durant els darrers vint-i-cinc anys s’ha consolidat un mercat internacional, construït a l’empara d’acords econòmics generals i sectorials, enfocats a liberalitzar els fluxos de mercaderies i finances. S’ha creat una xarxa flexible i eficient que ha escampat els centres de producció per tot el món, mentre desertitzava els centres productius tradicionals. Només en el sector tèxtil, entre el 2008 i el 2012, aquesta reestructuració ha costat 35.000 llocs de treball a Catalunya. I només en el 2012 s’han perdut 75.000 llocs de treball en tots els sectors productius. Els “proveïdors externs” poden donar una resposta gairebé instantània a les demandes del mercat. En un parell de setmanes arriba al punt de venda qualsevol peça que es vulgui fabricar i que respon a la darrera tendència. A les marques ja no els cal invertir en estructures productives. Redueixen així els immobilitzats i poden fer baixar els preus constantment. Roba que fa deu anys al consumidor li costava 50 euros, ara la troba per 15. I d’això n’hi diuen increment de productivitat. Però només són beneficis per als distribuïdors, que disposen d’una cadena de potencials subcontractats internacionals en permanent competència. Si algú comença a exigir massa es canvia per un altre, del mateix país o d’un altre. Sempre hi ha qui està disposat a acceptar tot el que se li demana. I així es “mantenen” costos de produccions a 30 euros mensuals, treballant 12 hores diàries 7 dies a la setmana. Però també és el sistema perquè les grans cadenes eludeixin les seves responsabilitats legals darrere els explotadors locals amb qui negocien les comandes. Només s’ha internacionalitzat el diner i no la justícia, la llibertat, els drets laborals i l’ètica econòmica. I s’hauria de fer, encara que només sigui per ser conseqüents amb els valors que predica Occident i per solidaritat amb els treballadors d’allà i d’ací. Sinó, estem aprofitant-nos d’una realitat econòmica que esclavitza. I ningú pot al·legar ja que desconeix els abusos que es produeixen en les fàbriques d’aquells països. I no han de veure’s privats de treball, que és potser l’única via per sortir de la misèria endèmica en què es troben. Però no es pot permetre que aquestes condicions els facin competir, conculcant els estàndards que ací s’exigeixen. És indigne voler repetir el mateix debat dels camps de cotó de finals del segle XIX, que demanava esclaus perquè la competència els tenia. L’avarícia no té límits. Hi ha qui no en té prou amb pagar salaris de sang i falseja a més els preus i les quantitats consignades en els enviaments. I subornen duaners poc escrupolosos i entren en aquesta Europa que predica uns valors que no practica i que a poc a poc va enfonsant-se. Els treballadors occidentals mai no haurien de competir amb els països de pobresa extrema, que no tenen lleis laborals, ni drets sindicals i es conformen amb sous de subsistència. Però la democràcia i una societat harmònica no pot sobreviure amb la llei de la selva. Però aquest desgavell moral, legal i econòmic sols serveix per enriquir uns pocs, de mans poc netes, retallant els drets dels treballadors d’ací, sense millorar el nivell de vida dels d’allà. Pere Prat