M’agradaria començar aquest article amb una frase de Françoise Dolto, que deia: “On el llenguatge s’ atura, el que segueix parlant és la conducta”. Em sembla reflexiva i que introdueix d’ alguna manera el contingut que vaig voler compartir el passat dijous a la xerrada. La conducta té a veure amb el comportament observable dels humans en les seves accions i reaccions amb sentit, en un espai i temps determinat.
És la manifestació externa dels nostres pensaments, emocions, desitjos, impulsos, ideals, etc. conscients o no. La conducta normal, doncs, és aquella socialment acceptada i la conducta problemàtica és aquella inadequada que genera malestar o sospites. Per altra banda, la reflexió que plantejo és dibuixant una espiral, és a dir, amb línies corbes, en moviment, allunyades de la rectilínia forma que tenim de percebre i afirmar la realitat. Així doncs, la conducta que persegueix unes conseqüències, no només és causada per un estímul i té, per tant una solució. La conducta està relacionada sí o sí amb múltiples factors fisiològics, familiars, socials, culturals i religiosos.
I tots ocorren al mateix temps en diferents intensitats. Cal a dir, i això és important, que massa sovint parlem de disruptiu/va, desafiant, depressiu/va, agressiu/va… i convertim l’ infant en la conducta que manifesta, oblidant la persona i entorn que l’ acompanya. Quan observem problemes de conducta en els infants, ens hem de remetre a l’ etapa evolutiva en la que es troben. És a dir, no serà interpretada igual una conducta de plor per son o gana als 18 mesos que als 14 anys. Hem d’ observar també, el moment personal que es troba l’ infant, si li ha passat algun fet que no ha pogut comprendre o integrar, si ha viscut una pèrdua o si està de dol per algun motiu. La mentalitat infantil no és com l’ adulta, ells perceben el món i les persones de cura principal a un ritme y en un llenguatge que triga en ser al mateix nivell que els adults, encara que ens ho sembli. 
Des de la Neurociència Cognitiva, s’ afirma que la zona cerebral que té a veure amb la planificació i expressió de la conducta està directament relacionada amb les emocions, la percepció, l’ aprenentatge i els records i, que no aconsegueix la maduresa d’ aquesta àrea cerebral prefrontal fins els 30, inclús els 40 anys. Quina és la pressa, doncs, per voler que els infants assoleixin comportaments que potser a nosaltres ens costen?
D’ aquesta manera, automàticament ens hem de plantejar, l’ acompanyament durant els primers anys de vida, el tipus de vincle que hi establim des de els diferents rols que hi apliquem (pare, mare, germans, avis, amics, professors, altres professionals, veïns, etc.) i tenir present que, sovint els rols es solapen i contradiuen. El llenguatge, que és una forma de comunicació elaborada i lligada a un pensament i personalitat estructurada, evoluciona paral·lelament a l’ etapa evolutiva de l’ infant i és posterior al llenguatge corporal. Hem de tenir present, que hi ha altres formes de llenguatge, com el icònic o musical que també formen part de l’ entorn de l’ infant i sovint és més fàcil accedir a les causes i possibles solucions del seu comportament a través d’ aquests.
L’ expressió lliure sense judici, mitjançant les arts plàstiques, la música o el moviment corporal poden ser vehicles vàlids per a reconduir una conducta problemàtica i sobretot, per a potenciar el desenvolupament cognitiu, emocional i social dels infants. Des de les Teràpies Artístiques, amb l’ acompanyament d’ un professional qualificat, es poden ajudar a reduir o resoldre els conflictes. Per acabar, voldria citar a C. G. Jung, que diu “el coneixement descansa no només sobre la veritat sinó també sobre l’error”. Potser ens hem de donar més marge i fer més preguntes, escoltar, fer silenci i observar per resoldre l’entramat.
Laia Terol
