Principi d’equitat – Pere Prat

86

Molts estudis econòmics evidencien l’ofegament econòmic de Catalunya. Es miri com es miri, al llarg de moltes dècades ha estat clara la voluntat de l’estat de redistribuir els diners generats al Principat cap a altres regions d’Espanya. Lamentablement aquestes transferències no han servit per treure-les de la seva situació de desavantatge competitiva. Només ha servit per fer-les més dependents dels fons estructurals. I conscients de la seva precarietat, cada vegada s’han tornat més i més exigents. Progressivament han augmentat la queixa i l’insult per justificar les seves mancances. Segueix imperant la cultura imperialista i guerrera que s’ha apropiat de la feina d’administrar, per no haver de treballar. Aquella que només veu menestrals i servidors en aquells que viuen a la perifèria. Així s’administraven les Amèriques i no han canviat mai. L’alt funcionariat “fa les lleis” i manté el control de l’estat.
El sistema de finançament perjudica el Principat i també els antics Països Catalans. La despesa estatal en inversió que s’hi fa és percentualment molt baixa. Aquestes són les causes principals del seu dèficit fiscal. Segons el mètode de càlcul del flux monetari, Catalunya, Balears i el País Valencià, són amb el 14% del PIB, les tres comunitats amb més dèficit fiscal de l’Estat (les dues primeres el 8% i els valencians el 6%) En les tres autonomies el sistema de finançament transgredeix el principi d’ordinalitat (no quedar-se enrere una vegada fetes les aportacions de solidaritat). Segons les dades de l’última liquidació, les Illes Balears i Catalunya passen de la segona i tercera posició a la novena i desena, i el País Valencià de la novena a la tretzena. Malgrat això, el primer trimestre del 2015, les tres autonomies van tenir la taxa més alta en el creixement interanual del PIB de l’Estat (Balears i País Valencià el 3,4% i Catalunya el 3,1%).
En canvi Extremadura passa de la catorzena posició a la tercera (i rep del sistema de finançament 2.514 euros per habitant, mentre que el País Valencià 2.019, Catalunya 2.125 i Illes Balears 2.150). I si es compara el País Valencià amb Galícia, amb un PIB i una capacitat fiscal per càpita semblants, es constata que els gallecs reben un 18% més. Això comporta que tot el Llevant disposa d’un estat del benestar més dèbil que la mitjana estatal (el 7,3% menys en educació, sanitat i protecció social). Però encara és més escandalosa la dada de la inversió estatal. Tot i que el Llevant representa el 29% de la població i produeix el 30% del PIB estatal, en els pressupostos generals de l’Estat del 2015 només està previst destinar-hi el 17,64% del total d’inversions.
Els economistes diuen que la inversió pública és el millor instrument pel “desenvolupament regional”. Per aconseguir més creixement i eficiència econòmica la inversió pública hauria d’adreçar-se majoritàriament als territoris que tenen la relació més baixa entre els estocs de capital públic i privat (Catalunya, les Balears i el País Valencià). I, en canvi, s’hauria d’incentivar la inversió privada als territoris on la relació anterior és més alta (Extremadura o Castella-la Manxa). Però aquest criteri no és el que han seguit (ni segueixen) els diferents governs de l’estat espanyol. El president Rajoy ho ha deixat ben clar. “El Corredor Mediterrani pot ser competitiu, però a la vida no tot és competitivitat”.
No vol perdre la discrecionalitat de l’amo, en lloc de l’equitat de l’administrador. I malgrat aquestes polítiques, aquests territoris són els més competitius de l’Estat (a més del País Basc i Madrid per causes ben conegudes). Fan el 36% de les exportacions. Són els que més creixen i els més dinàmics. I per tant els que més aporten a l’erari públic. Però els que manen no volen que res canviï. Diuen que ja es veu que no necessiten diners per fer-ho més bé que els demés. S’obliden de que estem en un món global i que els competidors són a regions com la Lombardia i Baden-Wuttemberg. O Silicon Valley o Guanzhou. No és d’estranyar doncs que molts catalans vulgui un estat propi. No demanen un tracte de favor. Només respecte i que s’aturi l’espoli. Perquè hi ha moltes necessitats i problemes a resoldre també a casa.
Pere Prat