Pot canviar res? – Pere Prat

39

Molts cerquen l’origen dels canvis. Volen saber qui va sembrar la llavor. El creatiu que va donar la idea. L’autor intel·lectual. Assimilen Marx i comunisme. Mary Quant i minifaldilla. Però l’origen és el caos. Allò que existia abans de les forces elementals o del cosmos infinit. I el caos no és només desordre, sinó inici. I canvi que neix de la base. I cristal·litza quan hi ha un catalitzador. I després es verbalitza i es fa entenedor i deixa de ser un abstracte.
Aquesta situació econòmica no ha canviat els fonaments. L’estructura productiva és la mateixa. I també la financera. Parla de recuperació, ignorant grups i classes socials. No diu que a uns van bé, mentre que altres segueixen patint. Ni qui ha pagat la festa amb atur, precarietat laboral i contenció salarial. Ni que s’ha fet una concentració d’entitats financeres. N’hi ha menys, més grans, però no millors. I no s’ha canviat res que faci pensar en un camí de millora per la ciutadania a curt i mitjà termini. Ni tan sols s’ha intentat. El sistema segueix dirigit a incentivar el benefici i a estimular l’ambició i la cobdícia.
És un entramat que cerca permanentment l’equilibri, encara que sigui pitjor. Però la societat no acceptarà seguir costa avall. Ni admetre que l’u per cent de la població tingui més que tota la resta. Però no sap com canviar-ho. Veuen que el canvi no vindrà pels partits que avui són part del sistema. Entenen que no n’hi ha prou amb aprofitar-se del descontentament. S’han de fer coses diferents. Veuen la política com una eina necessària per evolucionar, però saben que la força neix de la voluntat de les bases i es canalitza a través d’uns partits, que sols són entramats d’interessos, que tenen vida pròpia i no vehicles de representació. Diuen ser nous, però treballen amb les mateixes formules de sempre. I les frustracions i els desenganys s’acumulen davant la impossibilitat de moure res. De pedaços que defrauden tantes il·lusions, enfangats pels procediments.
Volen una transformació social. I somniar i defensar els seus somnis. Les utopies. Perquè es necessiten ideals pels que lluitar. Però veuen que no es podrà canviar res utilitzant només procediments estrictament polítics, perquè l’entramat legal està fet per mantenir el que hi ha. No per assegurar el benestar social. Els gegants econòmics són cada dia més grans. I es mengen estats i empreses. Acumulen poder. Defineixen lleis i normes. I no deixen espai pel canvi.
La ciutadania demana transformar la societat. Exigeix diàleg i que sigui fructífer. Però s’adona de la dificultat de plantejaments com els de Syritza o Podemos. Només desenganys i enfrontaments. Però alguna cosa s’ha de fer. Perquè un de cada quatre contractes subscrits per les ETT el 2014 va tenir un sol dia de durada. I el 51% dels contractes signats per les ETT van tenir una durada igual o menor a 10 dies. I ja sembla no importar una xifra de més de quatre milions d’aturats. S’adonen que el camí no és optimitzar processos organitzatius i sofisticar la tecnologia, cada vegada més barata i d’utilització més simple.
El factor treball es va fent decreixent i puntual. Es fragmenta. I se li exigeix flexibilitat, perquè hi ha ofertes de feina, però escadusseres. Per això la remuneració -el salari- cau i continuarà caient. Avui ningú no parla de fabricar el màxim possible, sinó produir més barat. Ja no sols es deslocalitza. Es compren sèries curtes i produccions a mida. Es descentralitzen processos i es modifiquen les rutines… Es necessiten menys treballadors. I els salaris són minsos i precaris. I així pocs poden viure bé.
I aquesta dinàmica no porta enlloc. La història diu que d’aquesta crisi n’hauria de sortir un nou model econòmic i social. Un nou marc de relacions. Però de moment sols hi ha el que hi ha. Ni sabem on anem. Ni el que volem. Ni com serà el canvi. Ni quan. Només que hi ha de ser. I que el camí ha de ser diferent. Però els murs del sistema són poderosos i els assaltants estan desorganitzats. És el caos. I s’haurà de sobreviure molts anys així. Fins que es faci la llum.
Pere Prat