Democràcia és donar el poder al ciutadà. Un mirall de la societat. A millor societat, millor democràcia. I legitimar demandes, donant veu a tothom, especialment els qui solen estar invisibles o menyspreats. El populisme invoca el poble com subjecte polític. Vol canalitzar les seves demandes. I el vot polaritzat del descontentament, que cerquen tant dretes com esquerres. Ja no és només líquid i canviant. És gasós i eteri. I aquesta força difusa, que fins ara s’havia articulat a través dels partits polítics tradicionals, ara cerca qui la representi. El progressiu desmantellament de l’estat social – en el context de globalització i canvi tecnològic – ha creat un corrent contra governants, polítics professionals i institucions. La desigualtat ha posat les elits en el centre de les ires dels més desfavorits. I es demana un canvi en l’ordre existent, pel mal ús que s’ha fet del poder, a qui culpen d’haver trencat el pacte social i defensar posicions de privilegi amb les seves lleis. Per això no només volen una regeneració democràtica. Amenacen amb la ruptura, sigui territorial o social. No és només una crisi orgànica. És també estructural i representativa. Massa gent enyorant un passat on creien tenir més horitzons.
I d’això se n’aprofiten els polítics mentiders. Aquells que, per manar sense restriccions, enganyen dient el que la majoria de l’electorat vol sentir. Els que criden a l’emoció, allunyant-se dels fets i recolzant-se en les creences personals, per així debilitar el pensament crític. La Universitat d’Oxford li ha posat una paraula. “Post truth”. Però millor seria dir-ne entabanadors. Els que s’aprofiten circumstàncies per afeblir els fets objectius i condicionar la formació de l’opinió pública, amb afirmacions amb sensació de veritat, però interessadament malicioses. La fragmentació de les fonts informatives, permeten crear una atomitzada massa crítica de comunicació, en què les mentides, els rumors i les xafarderies circulen en temps real i a una velocitat sense control. Ningú sap del cert què passa i què és cert. Tot és una il·lusió. I tothom acaba veient i sentint el que vol. Fins el proper desengany. I aleshores ja no hi poden fer res. Mentre a l’escenari hi han els il·lusionistes fent jocs de mans, l’espectador -encara que hi participi- té la percepció d’una realitat de laboratori. Tot és aparença. Un miratge.
Fins fa poc la mentida i la propaganda eren pròpies de les dictadures. Però avui també són freqüents en les societats democràtiques i lliures. Només cal recordar moltes sorpreses recents. Però la veritat no pot ser secundària, ni quedar impune la falsedat. De ser-ho, es queda sotmès a qui vol imposar la seva visió. Si es vol un debat seriós i cívic, cal poder enraonar, escoltar i discrepar des d’una informació acurada i contrastada.
Pere Prat, empresari
