– Ja fa 5 anys que ets la directora general de Publicacions Anoia. S.L.
Sí, vaig agafar aquesta responsabilitat en un moment de canvis importants en la gestió i edició del diari. Però, personalment, considero que els resultats han estat força satisfactoris, tot i que sempre et sembla que es podria haver fet molt més.
– Per a ser precisos, quina és aquesta –la teva- responsabilitat?
La meva principal responsabilitat és la gestió integral de les publicacions, del màrqueting i del disseny; unes àrees en què, atesa la meva especial vocació i en summa la meva formació, em permeten unes elaborades aportacions. De retruc, es tracta d’uns àmbits que m’obliguen a un aprenentatge i realització constants, que alhora m’afavoreixen en un creixement addicional tant a nivell personal com professional.
– Per què un canvi al Diari, en aquests moments?
La Veu és l’únic periòdic de pagament que es publica a la comarca de l’Anoia. Aquesta circumstància, doncs, exigeix l’edició d’un producte de qualitat. I aquest és el requisit que ens obliga a estar a l’alçada dels nous temps, des d’una incessant adequació. En un principi, en el moment en què em va tocar d’agafar el timó no era del tot oportú de dur a terme cap canvi, això que ja m’hauria agradat. Era un temps que l’empresa acaba de sortir d’un concurs de creditors i unes altres prioritats, lògicament, passaven per davant. En aquest sentit, ha calgut treballar moltíssim per a una més o menys ràpida recuperació d’aquell sotrac; i, ara em sembla que ja és un bon moment per a uns nous projectes. Si bé La Veu de l’Anoia serà la mateixa, per a aquest nou episodi es posarà el vestit més escaient, el més adient a un entorn social també en fase de canvis. Als nostres dies, unes noves generacions, unes noves eines de comunicació, així com les pròpies xarxes socials han anat configurant uns nous perfils i hàbits de compra, de lectura, d’esbarjo i, especialment, unes noves maneres de viure l’univers de la informació.
– Exactament, què és el què es farà?
El nostre producte ja compta amb trenta-quatre anys d’història. És el mitjà escrit degà de la comarca, tot i que ha vist al decurs d’aquestes tres dècades diferents canvis d’imatge; i, ara és l’hora d’acomodar-se una vegada més a les exigències del present, de la mateixa manera que ho vénen realitzant els grans grups de premsa d’abast nacional o internacional. Des d’aquesta perspectiva, es requereixen canvis substancials des d’un vessant estètic i també des de la reordenació dels continguts.
Però qualsevol modificació s’ha de confeccionar tenint en compte molts aspectes que van més enllà de la il·lusió i del criteri d’una única persona. Així, per a l’esmentada fita han calgut moltes enquestes i s’han investigat moltes fonts, alhora que s’han fet diversos treballs de camp i també s’ha treballat amb diversos especialistes… I, tan sols ha estat, pensant amb els nostres lectors i els nostres subscriptors que, va agafar empenta aquest delerós i imparable treball de renovació. Un innovador projecte que contempla en primer lloc la incorporació d’una nova imatge a partir de la qual es jugarà contínuament amb la paraula “Veu”, una denominació que no deixa de ser un reflex del mateix logotip i de l’habitual tarannà del periòdic. Això es: Totes les veus de l’Anoia! Tothom hi té cabuda en l’opinió! Es tracta ben bé d’una publicació oberta a tothom i, per descomptat, compromesa amb els nostres propis valors.
– I, el lector de La Veu qui és, com és?
El nostre lector és una persona exigent. Un lector a qui li agrada estar informat, però que també vol interpretar el què succeeix. Li agrada tenir la màxima informació per a elaborar la seva opinió. També és una persona molt interessada per la cultura i els esdeveniments històrics. I, en cap cas no escatima uns minuts per a anar al quiosc o punt de venda a comprar puntualment un diari -que paga convençudament- ja que en valora el laboriós treball periodístic. En definitiva, el nostre lector coneix perfectament tota la feina que hi ha al darrera de cada edició; i, de forma habitual, dóna suport a una plataforma que la considera propera i oberta.
– Què fa l’equip de La Veu?
Amb un llarg i estable recorregut, tot l’equip som molt conscients dels reptes que se’ns presenten. És efectivament per això que, al costat del treball periodístic, ens esforcem en la cerca de col·laboracions amb diferents empreses i comerços de la comarca, promocions, sortejos, etc., en la línia que els nostres lectors se sentin part del nostre equip. I, en consideració de l’equip, avui comptem amb moltes persones que setmanalment o esporàdicament col·laboren en les nostres edicions: veus d’escriptors, d’historiadors, d’opinadors, etc.
En aquest sentit, un treball en equip tan ampli ens permetrà d’estrenar noves seccions on hi tinguin “veu” l’empresari, el mestre, els twitaires … Però també volem que les diverses associacions i entitats socials hi puguin dir la seva. Sempre jugarem amb La Veu del lector (altrament cartes al director), #latevaveu. La Veu de… l’entrevistat de la contra… D’aquesta manera establim un vincle entre totes les veus i el nom de la capçalera, que diu molt de la nostra professió i del nostre producte .
– Quant al disseny, què té d’especial?
Ens hem plantejat un disseny més lleuger, més directe, més fàcil i potser més solemne. S’han perseguit, sobretot, la simplicitat i l’elegància. El resultat el valorem com a un bon embolcall per a què llueixin més tots els continguts. A propòsit d’això, personalment, voldria agrair les aportacions de tots aquells que hi han contribuït.
– I la web?
La nostra web, fins ara, responia més a una finalitat de portal que no pas la pròpia d’una autèntica web. A partir d’aquesta nova etapa, li volem donar un veritable protagonisme, tot potenciant-ne els continguts. Hem fet una web amb un disseny molt llaminer, amb un semblant molt vistós, ordenat i net; i d’un fàcil accés a tots els portals que la componen. I, en el ben entès que La Veu no és solament un mitjà digital, sinó que manté la tradició del format de paper, ambdós es veuran positivament complementats; tal i com es va impulsant en tots els grans mitjans.
