Petromiralles – Pere Prat

P

Diuen que no es pot posar les mans al foc per ningú. Però quan surten acusacions com les fetes contra els germans Torrens, tractant-los de mafiosos, de tenir cotxes de luxe, iots, armes, milions amagats, blanquejar capitals i ser els cervells d’una trama que evadeix centenars de milions d’euros, no es pot deixar de pensar en altres actuacions que comencen omplint portades escandaloses per acabar després en una petita nota amagada, passats els anys, on es diu que no hi havia motius per tant soroll. Massa sovint els estats sacrifiquen la presumpció d’innocència i les garanties processals per donar una imatge exemplaritzant que s’ha batejat com la pena del telediari. Així es conculquen els drets més bàsics dels individus, per dissimular la seva ineficàcia, o pitjor, per plegar-se a interessos econòmics i polítics. Algunes vegades són jutges i fiscals que van de bona fe, investiguen i imputen a persones per indicis que els arriben. Però també hi ha casos preparats per investigacions de sapastres que no tenen ni la formació, ni l’ètica necessària. De funcionaris sota el paraigües del poder a qui serveixen. Agents d’una autoritat que s’aprofiten impunement de la seva posició i que no respecten ni a la societat ni als individus que la integren, i que s’aprofiten d’aquests casos per millorar professionalment. El negoci petrolier genera amics i enemics. Gent del més alt nivell a qui els països productors paguen per tenir tranquil·litat i mantenir preus. Uns pocs cèntims que es posen sobre cada litre que es ven i que es dipositen en comptes en paradisos fiscals. El món de l’energia és tan exclusiu que no agraden els nous entrevinents. I menys si afecten els preus i això els perjudica. Els que gestionen els grans volums de negoci, no solen admetre que petites desviacions, provocades pels marginals, els provoquin desequilibris en la seva cadena de valor. L’energia que es consumeix, a Espanya també, està gravada per tota mena d’impostos. Tant fa que sigui d’origen mineral, com de qualsevol altra font, hidràulica, eòlica, fotovoltaica o nuclear. Els governs fan lleis i disposicions, a voltes retroactives, que canvien el panorama de la manera que més els convé. Se signen acords entre els estats, que després les companyies afectades han d’assumir i adaptar-se. Per això en la majoria de les grans corporacions hi ha exministres, expresidents de govern i tota mena de persones influents. Però també és una indústria molt regulada i per tant és gairebé impossible que hi hagi escapaments. Els procediments estan molt estandarditzats i són comuns i compartits per gairebé tothom. Les normes de seguretat també són molt estrictes i és molt difícil que hi hagi fuites. Per això sembla tan inversemblant aquest cas, perquè sembla que fa temps que s’investiga, ja que fa mesos que algú va filtrar a un mitjà d’abast nacional que havien detingut a Josep Maria Torrens, sense que fos cert. He de reconèixer el meu desconeixement absolut sobre aquest cas. Tampoc he parlat amb cap dels implicats. Però sé de la seva història i del treball constant de tots els qui hi participen. Dels que van al davant i de l’esperit de treball de l’empresa. Cal confiar en què tot s’anirà aclarint i esperem que en aquesta tramitació no es malmeti una altra empresa de la comarca. Ens agradaria seguir veient l’ensenya de Petromiralles i saber que segueix estant entre les primeres del país. No ens agradaria gens que tot plegat hagués estat una maniobra d’algun poderós amb interessos inconfessables. Perquè els ciutadans no volen sentir que hi ha imputats perquè suposadament han transgredit la llei. Volen que els tribunals dictin sentències justes fetes amb totes les garanties processals. Mentre no hi ha condemnes tothom és innocent. I els judicis s’han de fer als jutjats, allunyats dels escàndols i debats fets en els mitjans de comunicació. Perquè no són els afectats els que han de provar la seva innocència, sinó que el sistema ha de demostrar la seva culpabilitat. Si volem una justícia eficaç i justa, aquest cas, com tots, s’hauria de tractar amb molta cura. Pere Prat