Per pensar-hi – Pere Escolà

39

Hi ha uns errors que els governants solen repetir amb molta freqüència. El més modern és creure que la comunicació política consisteix a dir-li a tothom què vol sentir. I com en les pel·lícules de Hollywood crear un món de ficció, encara que estigui allunyat de la realitat. Crear una felicitat fictícia que el ciutadà no troba en la seva vida quotidiana, traslladant-li la culpa, per no assolir allò “que els altres tenen”. Com deia Joseph Goebbels repetir la mentida fins que el ciutadà se la cregui. I per guanyar les eleccions, ara tothom ho promet tot. I justifica el que s’ha fet fins ara, o el que faran, assegurant que hi haurà més transparència i dient al contribuent que pagarà menys (o que els pagaments el faran altres).
Cara als seus companys de partit, de coalició o socis de govern, accepten el que decideixen els que manen. Saben que són els ostatges del temps en el que els tocat viure i del que fan la resta de polítics. Sovint fabriquen un relat alarmant sobre el descontrol dels que els precediren en el càrrec. Tot són catàstrofes i grans desafiaments motivats per la seva incompetència. Quan a vegades sols són exageracions i interessos partidistes. I massa sovint, el canvi de discurs que es fa, és només per justificar-se. Les coses probablement seguiran igual que sempre. Per la majoria de la gent aquestes explicacions no colen, però no el modifiquen. Costa de creure’ls, malgrat la seva insistència.
També n’hi ha molts que pensen que l’estratègia defineix el criteri i no a l’inrevés. Tot s’hi val. Creuen que el més important és aconseguir el poder i resistir quan es té. El que un dia diuen que és un aberració, l’endemà ho proposen com una solució. Massa freqüentment les decisions de les administracions són percebudes pel seu afany recaptatori, falta de coherència i de criteri. I quan sembla que el tenen és pura il·lusió. Tot ho defensen apel·lant als principis i no per convicció del que s’ha de fer. I aleshores fan servir arguments tronats i tàctics. Gairebé sempre elegeixen el camí més fàcil, que és desacreditar els contraris. Ho fan per comoditat i no perquè vegin cap diferència entre fer-ho d’una manera o altra. I l’oposició ho sap. Però actua igual quan es canvien els papers.
Es parla de participació ciutadana. Un miratge. Només cal mirar com s’aferren als escons. Gairebé mai treballen en equip. Escriuen un bon guió. Fan gestos de voler interpretar-lo amb il·lusió i busquen companys de repartiment per evitar el paper de víctima que ningú vol. Intenten sobreviure a les convulsions polítiques i presentar-se davant la ciutadania com si tinguessin iniciativa, fent un discurs que vol semblar veraç i que hauria de donar confiança, però que no sempre aconsegueixen fer arribar al cor de la gent.
Les bones pràctiques haurien de fomentar i aplicar la cultura del bé comú. Combatre la cultura del no i del desencís. Actuant amb sobrietat, sense malbaratar recursos, ni possibilitats. Introduint ordre i transparència en l’acció pública, per evitar el desgavell. Evitar l’esteticisme. No sacrificar la seriositat, ni l’eficàcia a l’estètica. Que l’espectacle no es mengi l’eficiència. I eliminar l’esperit corporativista per evitar que domini l’administració. Actuar èticament, dient la veritat a la gent i sent transparent i honest. Conceptes que tothom sap, però que cal recordar abans d’anar a votar. Sigui quin siguin els resultats, convé tenir sempre els millors representant-nos.
Pere Escolà