Per la closca del cargol – Manel Ramoneda

P

Enguany farà noranta anys de l’Aplec Excursionista de Catalunya que va tenir lloc a la Pobla de Claramunt un 6 de maig d’un convuls i espanyocolpista any 1923. La trobada va ser promoguda per la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya i organitzada per la secció Club Muntanyenc de la Societat de Ciències Naturals de Barcelona. La festa de caràcter marcadament patriòtic -com totes les que fem al país d’ençà que vam ser ocupats i esquarterats per ments hostils- havia de fer patxoca ja que per les imatges presses en B/N s’hi veuen nombrosos estendards, guions i ensenyes comtals. La diada, on catalanitat i catolicisme anaven de la mà, va ser tot un èxit, de concurrència i amb personalitats destacades; com la de Ventura Gassol que al patí del castell deixà anar un discurs enaltidor d’aquesta nostra passió amarada de raó. Les cròniques del moment parlen de més de quatre mil persones. Es fa difícil de creure, però així ho van deixar escrit. De les fotografies conservades de tan memorable jornada, s’observa que l’afluència de persones fou massiva i el cim de la muntanya ple a vessar de carn d’olla, cendra viva i pessigolles. La majoria d’excursionistes vinguts d’arreu del país estrenaven el camí d’ascensió al castell. La carretera per pujar-hi no feia massa anys que havia estat habilitada. Barrinada la roca i fent-hi murs de contenció, al 1915 s’havia obert una nova via d’accés per llevant, per la cara est, d’esquena a l’edifici. D’ample de carro, més rosta, més cansada, però també més directa. És molt probable que a principi del segle XX el traçat del vell camí d’accés -que es feia fent tomb per la cara de davant i per angost camí de cavalleria- ja fos un record en uns quants de la gent gran del poble, a qui de tota manera no els amoïnava gaire o gens aquell desús ja que la indòmita muntanya minvada del bosc originari i ocupada amb rases feixes i marges per un o altre corriol ja s’hi feia drecera; tan per anar al cap de munt a buscar-hi pedra tallada com la canalla per fer rodolar daltabaix els palets de la vella murada. En canvi un segle abans, al XIX, el camí original i primitiu que duia fins la porta de l’inexpugnable castell roquer era ben viu i així es va documentar l’any 1813 en un mapa militar. Dibuix que enguany fa just 200 anys que va ser datat. Dos poblatans, na Marta Bartrolí i n’Isidre Surroca van descobrir per casualitat el plànol on s’hi veu el traçat. Sorpresa per a ells i per a tothom, que donàvem per entès que sempre s’havia pujat al castell com ho fem ara. La troballa la van compartir en una magnífica exposició de mapes inèdits i en el llibre que van editar: Cartografia històrica de l’Anoia. I sí, sí, la curiositat em va portar a resseguir el que en queda d’aquell històric camí. Vaig fer una d’aquelles immersions que van més enllà de l’arrelament en un indret determinat i que persegueixen sensacions anímiques tan intimes i irracionals com de mal explicar. I és en el silenci i el recolliment, en el rere país, que trobem l’embolcall a les nostres idees i estimació a la terra i a les persones que ens envolten. Arran de tot plegat i aprofitant que Claramunt celebra al maig l’aplec de la Santa Creu en que es beneeixen cardinals, habitants i per extensió la comarca tota, vaig proposar a la meva pacient colla d’amics-amats una pujada al castell personal privada i diferent: per ponent. D’aquí es va passar a participar-ho i engrescar més gent a que fessin amb nosaltres el recorregut que, tot i ser de vamba i xiruca, es reconeix físicament més assossegat i més descansat del que podria semblar a primera cop d’ull. El tram més primitiu del caminet, avui molt malmès però transitable, era el més estratègic i curiós. S’enfila -i mai tan ben dit ‘en fila’ des de les proximitats d’una ex-casa de camp dalt d’un turó a la vall de Garrigues: can Valls, antigament coneguda amb el nom de mas d’en Dach. I és just en aquell turonet on trobem l’enrunat edifici que fa dos segles un escamot de francesos, a galop i resseguint l’aleshores camí natural al cim, va intercanviar trets amb els propietaris o masovers que va acabar amb tragèdia pels de la casa. El pas transcorre travesser pel llom de la serra de la Guàrdia, vora un balç i a recer d’una fractura horitzontal al llarg de la roca. L’estretor té finalitat logística i defensiva: forçar l’enemic, l’intrús, canalitzant-lo pel punt més exposat des d’on la fortificació pot concentrar màxima atenció i artilleria per evitar l’arribada d’indesitjables. Camí de sang, camí d’ase i cavall, camí de proveïment: camí de bast. Hi ha però un tram que ha estat engolit per la natura i alguna que altre esllavissada. L’obligada marrada fa que avui no puguem trepitjar sencer l’original. Si tornem al punt on hem deixat les runes del mas observarem que la necessitat d’ampliar, unir o de fer nous camps de conreu afegit a la pèrdua ja d’ús del vell camí ha fet desaparèixer completament la traça del camí principal, fins i tot el que seria d’entrada a la mateixa masia. Tot i que es pot intuir no serà fàcil ara reconèixer-lo. I per acabar una curiositat: l’imponent rocam, la corona on s’assenta el castrum de Claramunt, vist de lluny i per la banda sud-oest, presenta la forma de fossilitzat cargol bover. Espiral que no va passar inadvertida al pagesos que llauraren aquella terra després de cada guerra. No ens ha d’estranyar doncs que un topònim de la partida de sota castell, on hi ha restes d’un post de guaita o sentinella fora muralla, porti per nom: el cargol. I si per a la gent del país els nummulits eren llenties, la forma del penyal no seria pas la d’un gastròpode i sí semblant a la closca d’un caragol. Manel Ramoneda