Pep Sala: “Ens mou la il·lusió de tot el que vam fer en el passat, però avui som una banda sense futur”

157

L’1 d’abril començàveu aquesta gira del SAU30 al festival Estrenes de Girona i la tancareu al març al Liceu. No hi ha cap possibilitat que aquest reagrupament s’allargui?
Mai es pot assegurar res, però la intenció que tenim és acabar-ho al Liceu.

No només és un reagrupament dels que estàveu a dalt l’escenari sinó que també ajunteu a tota la gent que estava darrere…
I tant! El més important és que érem un grup de gent amb una molt bona relació fora de l’escenari. Alguns érem amics de tota la vida i el més collonut és que per exemple, el nostre enginyer de so ara és el director tècnic del Sònar. Doncs ara s’escapa quan pot per estar amb nosaltres als concerts també. El mateix passa amb qui havia estat el tècnic d’escenari, el Pipa, que fa 30 anys ens ajudava a carregar i descarregar totes les coses per ajudar a pagar-se els estudis i avui en dia està treballant com a advocat a Amsterdam, però ell ve igualment per estar als concerts.

Molts us reuniu ara, 30 anys després de l’inici de SAU, però un dels líder del grup, en Carles Sabater va morir l’any 1999. Què canvia?
Això d’ara no és SAU i no volem de cap manera que ningú ho confongui. SAU érem un grup de gent, però segurament en Carles i jo érem qui passàvem davant. Volem deixar molt clar que la gira d’ara és una cosa molt puntual de fer uns quants concerts i ja està. No tenim cap intenció de vendre discos ni res d’això. De fet, al pòster hem posat una frase que crec que ho defineix molt bé: “Una banda sense futur”. Som un grup d’amics que volem recordar el que vam fer fa 30 anys i ens ho passem molt bé fent-ho plegats. El Carles, evidentment, hi està molt present en cada moment, en cada cançó. És un home molt important en la nostra vida i el continuem estimant molt.

Com sorgeix el projecte de SAU30?
Aquest projecte ha sortit sol. L’any passat ens vam ajuntar per la castanyada els músics de Sau per celebrar que feia 30 anys que havíem fet el mateix concert, el primer. Ho vam fer al mateix lloc, amb les mateixes condicions i de manera totalment privada. Llavors vam decidir que volíem fer el mateix però en públic. I ho volíem fer el Liceu però fins l’1 de març del 2019 no era possible, així que mentre esperem el del Liceu hem decidit fer-ne uns quants més.

Ara és en Jonathan Argüelles qui està a la veu…
Sí, però la missió d’en Jonathan no és la de substituir en Carles. Té un timbre de veu semblan a ell i ens permet reproduir bastant la sonoritat, però en absolut ha de substituir el Carles.

El concert de la Castanyada que comentaves va ser el 1987 i l’any 1991 ja omplieu al Sant Jordi junt amb Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Va ser complicat pair la rapidesa d’aquest èxit?
Els inicis van ser més complicats del que sembla. El primer disc va ser un fracàs i el segon tampoc va acabar de funcionar. No va ser fins el tercer que la cosa va començar a anar molt bé. Però aquestes coses el món de la música ho té, va a batzegades.

El concert que feu l’any 1992 és “el concert” en majúscules per vosaltres?
Jo diria que sí. És un concert que es va emetre per la televisió i també vam aprofitar per enregistrar-lo en directe per treure’n un disc. La veritat és que teníem uns convidats increïbles com en Robert Ross, el Gil Manzanera i altres amics fantàstics com la Luz Casal. Potser vam fer concerts amb molta més gent que aquest, que devíem ser uns 12.000, però la qualitat dels convidats era enorme.

Si tirem uns anys endavant, el 1997, el dia que comenceu la gira de presentació del 12è disc a Vilafranca del Penedès, en Carles Sabater mor un cop acabeu el concert. Com recordes aquella nit?
És la maleïda nit que ens va canviar la nostra vida. No és un tema musical sinó personal. És la nit en que un dels meus millors amics se’n va, deixant enrere tots els somnis que teniem plegats. La música, la nostra carrera passa a un segon pla. La pèrdua a nivell personal va ser enorme per nosaltres.
Ara, amb els anys, potser penso que hem d’estar agraïts a la vida per haver compartint tants anys amb un home com en Carles Sabater.

La irrupció de SAU suposa un canvi en la manera de fer música en català? Normalitzeu el fet de cantar rock en català?
Altres bandes com els Sopa de Cabra o Els Pets també ho fan. Nosaltres no anàvem a fer res en especial, el que passa és que era insòlit que sortissin grups en català. Aquella generació ho vam començar a fer i ara afortunadament és una cosa molt normal, amb molts grups, cantants i artistes. El temps ens posarà a tots al nostre lloc.

L’abscència de referents us ho devia fer una mica més complicat, però…
Ja hi havia altres grups, potser no tant coneguts com els Melodrama o un grup que es deia Coses. No vam inventar res, però nosaltres vam tenir la sort que vam espategar i se’ns va conèixer més.

Com creus que ha evolucionat la música en català?
Crec que s’ha normalitzat el fet de cantar en català, ara hi ha molts grups, de tots els estils, rock, pop, heavy, rumba… De tot, vaja. És collonut que ara ja no sigui una excepció. Una anècdota que ens passava en diverses entrevistes quan començàvem era que ens preguntaven per què cantàvem en català. I la nostra resposta sempre era la mateixa: “quan entrevistes al Bruce Springsteen també li preguntes per què canta en anglès?”

Les cançons de SAU han transcendit més enllà de la vostra generació. Per què creus que ha estat així?
No ho sé. El que sí que penso és que tant en Carles com jo quan escrivíem cançons ho féiem més enllà de les modes del moment. Vam intentar sempre tenir la ment oberta i fer allò que ens venia de gust en cada mome nt. Em sento molt afortunat per el que comentes que generacions actuals encara coneixen algunes de les nostres cançons. Un amic meu diu que la música cada vegada més s’està convertint en fast-food, d’usar i tirar, i per tant és un honor que les nostres cançons puguin passar de generació en generació.

Demà toqueu en el concert inaugural de l’Anòlia. Havia tocat mai SAU a Igualada?
Sí, i tant! A Igualada vam fer molts concerts, però n’hi ha un que el recordo especialment. Va ser el dia de Nadal a la tarda. Crec que era un concert solidari, d’una entitat com la Creu Roja. Aquell dia no vam poder allargar massa el dinar.