Pecats electorals – Francesc Ricart

45

Passen els dies i continuem amatents a les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Molta gent deu compartir que convé un acord viable i que sigui abans del 20 de desembre, la data de les eleccions “generals”, les espanyoles. Aquestes setmanes postelectorals del 27S han transcorregut amb certa calma fins a la compareixença judicial de Mas, Ortega i Rigau: a Igualada com arreu i, sobretot, al Passeig Lluís Companys de Barcelona, la ciutadania va respondre en defensa de la dignitat democràtica que suposen les acusacions als representants de la Generalitat. Enmig de la calma ha començat un altre període preelectoral i ja hi ha signes evidents de la bel·ligerància anticatalana dels qui volen passar per sobre dels resultats de les nostres eleccions, com si el procés s’hagués fos. Veurem com ho pelem entre tots aquest episodi electoral; com deia aquest dissabte el jutge Santi Vidal caldrà decidir com afrontar la contesa mentre el nostre procés continua i és a punt d’emprendre el bull, com ho demostra la proposta de Constitució que ha coordinat el jutge represaliat pel poder judicial de l’Estat.
Però aquí volia parlar del 27S, tot i el temps passat, recordant aquella nit electoral que, contra el tòpic, no va ser gens llarga i va tenir un cert gust agredolç. El personal que a Igualada es va aplegar a la plaça de l’Ajuntament a seguir els resultats no acabava de mostrar-se satisfet perquè… per què? Resumint, tots partíem de l’enquesta “brillant” de TV3 i vam veure com es va anar enfosquint amb els resultats definitius i vam acabar mirant més el nombre de diputats de Ciutadans que valorant el gran resultat de Junts pel Sí i la CUP. Després, de manera assossegada i amb les valoracions dels qui en saben, vam arribar a calibrar la dimensió de la victòria indubtable, clara i contundent dels 72 escons de les candidatures independentistes que no admetien discussió; per bé que els espanyols no han deixat de xisclar i repetir que no hem guanyat el plebiscit; sí, el plebiscit que negaven de manera avariciosa i que qualificaven de contranatura autonòmica. I, tanmateix, els resultats no deixen d’interpel·lar-nos perquè mostren una geografia electoral que, no per sabuda, és prou sagnant en veure les grans taques que mostren zones amb un comportament electoral espanyol, unes zones que, a casa nostra, es mostren en els resultats de Vilanova del Camí i Montbui, on recordem que va guanyar Ciutadans!
En el camí que hem d’emprendre i que ens ha de dur a la República Catalana és del tot necessari endegar campanyes, programes, el que vulgueu, per “arribar” a aquests nuclis de població avui estranys al catalanisme. Aquesta estratègia d’atracció no ha de pretendre l’obtenció de cap vot exprés, sinó que hem de buscar l’acostament al que ha de ser el país de tots en el sentit més estricte fins que el reconeguin i se’l facin seu. No és una empresa fàcil perquè són massa anys de males pràctiques “socials” o d’absència de pràctica social. En aquest sentit considero del tot significatiu el que escrivia Marc Andreu a L’Avenç, en el número de setembre, o sigui abans de les eleccions: “Bona part del món sobiranista, acostant-se a les ciutats invisibles amb voluntat evangelitzadora, no entén que en dos anys no es pot revertir les tres dècades d’incapacitat del catalanisme per connectar-hi des d’un pla d’igualtat i sense apriorismes paternalistes o de classe”
El pecat electoral, doncs, s’ha produït al llarg de massa temps i des de massa àmbits. El distanciament -alienació, fins i tot- ve de lluny, dels anys 60 i 70, amb la localització de la població obrera en els extraradis que han derivat en les zones metropolitanes, les que a casa nostra identifiquem amb Vilanova del Camí i Montbui, dues de les ciutats invisibles de l’article esmentat. Nuclis que s’han vist en país estrany que mai no s’han arribat a identificar amb el país d’acollida on havien vingut a treballar. I aquesta condició sovint no s’ha sabut superar des de cap àmbit, ni des del cultural: no s’han fet seus els referents ni hi han participat com hauria estat desitjable, tot i els exemples constatables, però insuficients …; o no s’han incorporat prou a l’associacionisme de les entitats; només l’associacionisme veïnal els va permetre en èpoques passades trobar un espai de reivindicació i de respectabilitat. Així, doncs, ens hem trobat massa gent “obligada” a viure en espanyol durant massa temps. Aquest seria el resum, massa fàcil, però que deureu reconèixer en l’existència de nuclis de població que viuen d’esquena al país que nosaltres proposem i impulsem, mentre ells no en volen saber res, d’aquest projecte. Sí, és clar, a més a més del desencert i la inacció nostres -de les polítiques dels 30 anys d’autonomisme- hi ha hagut i hi ha un brou de conreu que facilita l’enquistament d’aquests nuclis a partir del potencial de l’Estat i el poder dels mitjans espanyols amb el bombardeig constant d’uns interessos prenyats de catalanofòbia que els fa rebutjar allò que haurien de considerar seu. Ja m’enteneu, llevat de l’escola i l’ensenyament, moltes famílies no tenen contacte amb el fet nacional català i viuen tot el temps en espanyol, en clau nacional espanyola, al marge de la cosa catalana.
Doncs això és el repte a superar davant els temps que volem que arribin. Cal incorporar aquesta part de la ciutadania que no es veu implicada o concernida, com diuen els francesos; i cal fer-ho des d’una actitud de respecte, de generositat i de justícia. Han de valorar la importància de participar d’aquest món que començarem entre tots plegats i que vol comptar amb tothom. En definitiva, sense evangelitzacions indesitjables, hem d’arribar a compartir la il·lusió del temps que volem emprendre amb la República Catalana.

(* Marc Andreu. Apunts per a un atles de les ciutats invisibles. L’Avenç. Setembre 2015)
Francesc Ricart