Patètics – Josep M. Carreras

43

Fa uns dies ens va oferir més d’un espectacle divertit –tots patètics, això sí- protagonitzats per personatges polítics que fins no fa gaire es consideraven intocables. La majoria estan relacionats amb la constitució dels nous ajuntaments el passat dissabte dia 14.
Va ser patètic que Xavier Garcia Albiol, fins aleshores alcalde de Badalona, omplís els carrers de la ciutat reclamant que fos alcalde el cap de la llista més votada, és a dir, ell. L’alcalde més xenòfob de Catalunya no admetia que els altres grups polítics es posessin d’acord per fer-lo fora i els acusava de “farsants”. No volia admetre que les regles del joc permeten aquests tipus de barates, per més antinaturals que semblin. Ja va passar amb el Tripartit que va governar la Generalitat del 2003 al 2010. És un fet totalment possible segons la normativa i per tant, legal. Una altra cosa és voler aferrar-se a la poltrona i posar el crit al cel només quan la llei no ens va a favor, com ha passat en aquest cas.
Més que patètica, esperpèntica ha estat l’actitud de l’alcaldessa de València Rita Barberà que va renunciar al càrrec el dia abans de la presa de possessió del nou alcalde de Compromís Joan Ribó per no haver-li de fer lliurament de la vara després de 23 anys d’estar a les seves mans. El nou alcalde va a l’Ajuntament en bicicleta mentre que la Rita del “caloret” no feia ganyes a rebre regals, com una bossa de la marca Louis Vuitton valorada en més de 3.000 euros. La seva rabieta va ser una falta d’educació elemental, una mostra de la categoria humana d’aquesta senyora que va governar València com si fos la seva propietat i no es resignava a deixar la poltrona després dels sucosos beneficis que n’havia tret.
Patètica també la senyora Esperanza Aguirre oferint el seu vot als socialistes per evitar que l’alcaldia de Madrid anés a parar a mans de “l’esquerra radical”.
En un altre àmbit, és patètica la renúncia de la infanta Cristina al títol de duquessa de Palma “per evitar –diu- qualsevol polèmica que pogués plantejar-se a la ciutat de Palma” i perquè “vull allunyar-me de qualsevol debat que de l’ús del títol per part meva pogués traslladar-se a la societat mallorquina”. Després de l’espoliació en què segons tots els indicis va prendre part, una afirmació així no deixa de ser, almenys, ridícula.
Ara bé, uns i altres es presenten com l’única solució per tirar endavant un país corrupte, amb una democràcia de fireta. No s’adonen –més aviat no volen adonar-se- que les darreres eleccions han representat un canvi d’actitud per part de la ciutadania. No només un canvi generacional, sinó de concepció de la política. La votació ha estat una mostra del rebuig a un sistema caduc en el qual era fàcil omplir-se les butxaques sense haver de donar explicacions. La gent reclama una altra forma de govern, més participativa i més transparent i per això ha donat el seu vot a les noves formacions, que no estan tacades. Tampoc no es poden extrapolar els resultats a una possible consulta independentista en el cas de Catalunya. Però hi ha qui no ho vol entendre i s’aferra al passat. Ho resumia molt bé una senyora de Badalona que va sortir al carrer en defensa de Garcia Albiol: “Jo no sóc independentista. Soy española. Y Cataluña es España, quieran o no. ¡Y punto!”. Davant actituds així, només se m’acut una resposta: “La mare que et va parir!”. Patètic!
Josep M. Carreras