Comença la Setmana Santa. La Passió i després la Pasqua de Resurrecció. Una recordança per un món atribolat que té por de la mort. Fe i esperança en l’energia inesgotable, sostenible i renovable que hi ha en cada persona. En la de tants milions que hi ha en el món. Però molts d’ells no tenen un horitzó on aplicar les seves capacitats. I aleshores aquesta energia es perd o s’aplica malament. A voltes a revenjar- se de tot allò que els condemna al patiment injust i dolorós de la marginació.
No hi ha injustícia més perversa, ni malbaratament més estúpid que dilapidar el tresor de les capacitats humanes. Hom s’esforça en donar als infants aquella riquesa invisible amb la creença de que no hi haurà qui els hi pugui arrabassar. Aquells coneixements i experiències nascudes en la família, la societat, les escoles i les universitats. Però a vegades això també és font de divisió en una societat cada vegada més competitiva. Malgrat es digui que no hi poden haver barreres i duanes on s’hagin d’aturar i pagar peatge, cada dia veiem el lamentable espectacle d’algunes fronteres, on davant del crit dels qui pateixen, s’aixeca la racionalitat dels pressupostos i la sostenibilitat social. És molt difícil robar les idees, però és molt fàcil ser manipulat. Hi ha moltes formes de conduir l’energia vers el fanatisme, la superstició i el sectarisme. Pressions socials alienadores, educació interessada, manipulació mediàtica i xarxes socials al servei del poder. També l’activisme de sectors que volen assolir-lo, o mantenir-lo, convertint aquella energia i intel·ligència en les millors cadenes per tenir-los com esclaus, activant forces sanes i nobles, fent-les presons que anorreen la seva llibertat individual.
La mort es presenta com el pitjor dels càstigs, ja que priva a la persona de la seva capacitat d’actuar. Però Jesús deia “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Paraules plenes de misteri. I és que no són els vius els que els enterren els morts, sinó altres morts. Els que no creuen en ella no moren. Ni veuen morir a ningú. Saben que l’energia no s’acaba amb la decrepitud de la matèria. La física diu que res es destrueix sinó que només es transforma. Després de la Passió ve la Pasqua. Tot reneix. Torna la joia alegre de la primavera. La nit i el dia. Tot ens convida a seguir caminant, malgrat les dificultats i problemes. I seguir lluitant per un món millor, que sols serà possible amb la contribució apassionada de tots plegats. Sabent que aquesta mort que tant ens entristeix i fa tanta por, és part de la vida. Una porta per on tots hem de passar. I que s’obre a l’Infinit.
