Passat i futur

0

Acabem de viure la concentració més multitudinària que mai s’ha fet a Barcelona. Alguns segueixen entestats en fer interpretacions del sentit d’un missatge que la gran majoria dels assistents ha deixat ben clar. “Catalunya, un estat d’Europa”. Però alguns polítics, acostumats a ser el centre d’atenció, no volen deixar el seu protagonisme i s’aprofiten de la seva posició per explicar la seva versió “del sentir popular”. Han oblidat que la seva representació els obliga a escoltar i no oblidar que estan a les institucions per delegació ciutadana. Hi ha qui se sent català i espanyol. I espanyols que viuen ací i no volen ser catalans. I no passa res. També hi ha malalts, vells, joves, policies, metges, bombers, mestres, pobres, rics… i totes les classificacions que es vulguin fer. Malgrat les diferències personals tots són respectables. I amb dret a que es sentin les seves veus. La Democràcia dóna el poder a les majories i respecta les minories. Però avui hi ha encara massa dictadors disfressats de demòcrates que s’irroguen la capacitat de decidir per compte dels altres i qualificar de “bons o dolents” als qui no són del seu grupet. De negar-los la seva nacionalitat o batejar-los com comunistes o feixistes, només per desacreditar-los. Són els excloents que no tenen mai dubtes. Els que estan en possessió de la veritat absoluta i la volen imposar-la a tots els que els envolten. Els que fan la seva interpretació, sense escoltar el que clarament els demanen i volen utilitzar el missatge “reconduït” pel seu interès. Però aquesta manifestació ha donat un missatge clar. Ha estat una manifestació de ciutadans i no de polítics professionals. De gent cansada de que li donin gat per llebre i bou per bèstia grossa. No de líders i seguidors. Potser, per raons diverses, alguns que pensaven el mateix s’han quedat a casa. I s’ha fet un crit reivindicatiu. Exigent. Esperant una reacció i un canvi. No per recolzar als líders polítics ni a la seva feina. Sinó exigint un pas endavant, cansats de tantes pors i prudències. De que l’altaveu dels mitjans de comunicació devaluï el missatge i que els enganyin amb les xifres d’assistents. Perquè això ja fa massa temps que dura. El 1896 en Francesc Flos i Calcat va escriure el llibre Geografia de Catalunya “portats, donchs, per l’amor sant que sentim per la nostra Catalunya… fent cada hú per sa part tot lo que possible sia pera’l perfeccionament de la ensenyansa, podém estar segurs de que s’acostará aviat lo día de la complerta regeneració de la patria catalana”. Ja aleshores es queixava amargament de les imposicions del “Gobern Monárquich Constitucional y hereditari” que era l’expressió de l’estat, les autoritats imposades, els militars “vigilants” amb la llengua i la cultura. I pel preu que els catalans havien de pagar, havent “de pidolar vergonyosament lo que á voltes es ben seu, ja qu’ella s’ho paga”. L’espoli d’aquell temps era ja angoixant i abusiu. De la Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio de l’any 1888 al 1890 resulta que “vè a pagar cada espanyol, no catalá 2,08 ptas, y cada catalá 4,78. Aixó es més del doble. Y en extensió territorial, per cada kilómetre quadrat, un no catalá paga 69,40 ptas y un de Catalunya 473,70”. Quasi set vegades més. I de la Estadística general del Comercio exterior de España con sus Províncias de Ultramar y Poténcias Extranjeras en 1891, “trovárem que l’Estat espanyol cobra del comers nacional en forma de drets d’entrada, impostos sobre la cárrega y descárrega, etz. per cada espanyol no catalá, 5,17 ptas. Y per cada català 25,64 ptas. Cinc vegades”. No calen interpretacions. Una cosa diferent és que es facin orelles sordes i es miri a un altra banda. Alguns aigualeixen el vi i en diuen sangria. Però els que dimarts van coŀlapsar Barcelona entenien que d’això se’n diu xuclar la sang. I volen que això s’acabi. Volen un futur diferent on poder ser amos del propi destí. Pere Prat